HOSPITALITAT COREANA

En moltes cultures se sol parlar de l’hospitalitat. Sovint, solem emetre judicis, comentaris tòpics sobre aquest concepte. Ahir vaig copsar el significat de la hospitalitat coreana. Ens va convidar a sopar la cap del departament d’espanyol, la sra Kyunghee Kim, en un molt agradable restaurant vora el campus. El sopar, típicament coreà, consistia en una paella plena a vessar de verdures, bolets i carn de vacú que es va coure davant nostre, al bell mig de la taula, mentre xerràvem pacientment i animada, Envoltant el fogó, un munt de platets amb col fermentada, peixets adobats, arrel de loto, espinacs, bledes amb soja, pebrots mig ensamfainats —sempre amb aquell to picantet del bitxo—, i una salsa de llavors, ginseng i amb màgia de condiment.



La conversa va fluir sense pausa i en vaig fruir força. Parlarem de cultura coreana, de l’evolució social, del culte al treball —un llegat del passat que s’ha actualitzat amb la modernitat i la societat de consum—, de la difícil conciliació entre aquesta cultura del treball i la vida familiar. Tant és així, que vam establir paralelismes i comparatives entre l’estres laboral dels adults i l’estres exhacerbat que pateixen els nostres fills, amb calendaris d’activitats plens a vessar, carregadíssims. Vaig notar que una consciència coreana sobre el tema existeix —ja ho havíem comprovat també a la Xina fa un any i mig—, però sembla que s’hi pot fer ben poca cosa. La voràgine és tan potent, que es fa molt difícil sortir del corrent imperant, desmarcar-se de la tònica global. De fet, es té la sensació que sortir del corrent és fer una mala passada a les creatures, que potser es perdran el carro de l’educació…

Evidentment, també vaig haver d’explicar el meu ofici —no sé pas si em vaig saber explicar, perquè és un ofici que divergeix tant de la vida universitària… I vaig parlar també de la difícil conciliació a casa nostra entre família i treball, especialment en aquells oficis dels autònoms i els artistes…

La Kyunghee es va ocupar molt de mi. També va trucar algun responsible dels alumnes perquè avui al matí m’acompanyessin en un passeig guiat pel barri. Pateix molt per mi. No vol que em perdi —jo vaig comentar que avui “em perdria” pels carrers i ho va interpretar pel canto dolent de l’expressió. Em va donar la seva targeta —és un esport típic del món assiatic; en un dia, ja en tinc tres!—, que la truqui si em passa res, que està sempre en disposició. D’altra banda, vam parlar de la feina que ha fet la Laura amb aquest Festival de Cultura Catalana, que ja arriba a la tercera edició. La Kyunghee està molt amoïnada perquè la Laura se’n va el proper juliol. Deixa la facultat. I potser està més preoucupada pel conveni que han signat amb l’Institut Ramon Llull i la incertesa que queda amb el projecte i la vacant de la Laura. Qui substitueixi “la professora” Laura Serrano, fora ideal que també substituís “l’activista i agitadora”. Com tots els canvis, es fan difícils de pair a totes bandes… però ja hi ha dues persones possibles com a candidates.

Sembla que repetirem àpat. Si més no, per acomiadar-me. El més probable és que sigui per sopar plegats el mateix dia del festival, el 7 de maig, tot i que la Kyunghee també vol que compartim algun àpat al restaurant del darer pis de l’edifici cenral del campus. Tot un luxe, vaja.