Quan te n’adones de la seva magnitud, és quan comences a intuir com l’has de tractar, com l’has de resoldre. De tota manera, és quan t’adones, també, que no hi ha cap camí recte per arribar a l’objectiu final quan realment comences a resoldre’l. Un a un, els passos que d’ones són crucials. Et roben hores i hores... Evidentment, alguns els hauràs de desfer, ja que has triat un camí errat. D’altres, et portaran a descobrir nous paratges que et sorprendran —potser fins i tot oblidaràs un xic el perquè ets allí—, o et faran adonar de la gran fragilitat en l’equilibri de tot plegat.
I cal ser sempre optimistes. El dòmino sempre s’atura en algun moment i hem d’estar a punt per tornar a situar les fitxes en la millor posició, a punt per jugar —Ep: nosaltres. No pas que ens la juguin— la partida.
Si encara no intuiu de què parlo, introduiu el nom del vostre problema sense resoldre al títol, i ben segur que l’haureu encertat.
Un dia serà la hipoteca, un altre seran les relacions humanes, un altre un encàrrec, una qüestió de salut, mèdica... Evidentment, també hi ha temes molt més profans que els que acabo d’escriure, com podria ser un problema al cotxe, que se’t trenqui l’aspirador... que se’t desconfigurin els programes de l’ordinador —o la mateixa màquina—...
Però, com tot, les sol·lucions les acabarem veient al final del túnel...
O no?
Escrits
