Hem arribat al 3r FESTIVAL DE CULTURA CATALANA

Dimecres, 7 de maig


Avui és el darrer dia, el dia D, el gran dia del 3r Festival de Cultura Catalana de Corea. Conscientment, parlem d’aquest esdeveniment amb un xic de magnificiència, tot i saber que no és un muntatge gens espectacular, tot i conèixer que les actuacions seran molt senzilles, tot i entendre el reclam del menjar que hem preparat conté una part molt important de la motivació a l’assistència. En el fons, el coneixement i l’experiència sobre Corea i la seva gent que en té la Laura Serrano, fa que sàpiga organitzar amb molt d’èxit una trobada com aquesta. I que quedi clar que el Festival no es redueix a un petit tast gastronòmic. Tot té la seva part important a l’assumpte, a la festa.


Ahir vaig anar a descansar a les dues de la matinada. He somniat fritures, samfaina, crema, all-i-oli, calçots, paella... M’imagino que la flaire concentrada en l’apartament ha despertat els meus sentits de gastronomia indígena autòctona —catalana, és clar— aletargats durant els deu dies que fa que vaig arribar. A les nou del matí, després d’un esmorzar de fruita i una dutxa reparadora, ja m’han arribat les primeres alumnes de la Laura. Ella m’havia trucat abans per organitzar la feina. Amb una brigadeta, a la pista central del campus, han començat a preparar l’escenari: posters de difusió turística i cultural del nostre país, taules parades, prospectes ordenats... La segona brigada, la que ha pujat a casa, era força nombrosa per les dimensions reduïdes de l’apartament. He hagut de repartir feines. Reconec que m’ha agradat. Explicava coses del meu país a les alumnes —el “taller de cuina” ha estat ocupat només per dones— i responia les seves qüestions. Que si estava casat, que si tenia fills, que si la meva feina era cuinar, que si naps, que si cols... M’ho he passat molt bé i, a més, hem fet gairebé tota la feina. La majoria han marxat a les onze, i ja teniem quinze bols de crema cremada, el pernil i el fuet a punt, la samfaina llesta, l’all-i-oli, gairebé totes les truites fetes... però encara quedava feina. S’han quedat un terceto de les alumnes una hora i escaig més treballant amb les truites de patata i ceba i les de samfaina. Després, ha pujat la Laura i no hem parat fins tocades la una del migdia. Ens tocava dinar, i ens hem escapat al restaurant de la facu. 4.000 wons per barba (que són poc més de 2€). La devacle ha vingut després.


Hem decidit donar-nos descans fins les tres. Jo no tenia pas temps d’escapar-me al Palau de Changdenggkoung i, la veritat, estava prou cansat com per dedicar-me un parell d’hores a una escapada perillosa. Perillosa perquè no hi havia prou temps i, ben segur que hagués tingut problemes per tornar puntual. Ha vingut a l’apartament un xicot a deixar-me la guitarra. He estat tocant una mica, he fet una mica de llisteta de possibles cançons, i he fet anar els dits pel màstil, que després de tants dies sense instruments ja em tocava.


Llavors, mentre jo acabava les feinetes de dalt i les brigades transportaven les coses des de l’apartament fins l’escenari de la pista, ha anat venint la devacle. El cel s’ha ennuvolat. Tot s’enfosquia amb una inusitada rapidesa. La gent no ens ho crèiem, però allò estava passant de veritat i haviem de determinar el què. Ha començat a ploure. Hi ha hagut una descarregada força potent. Ha parat. Ara començava aquell moment en el què tot podia ser possible, i el dubte s’apoderava de tots nosaltres. Passavem se tot o traslladàvem? Per sort, hi havia una alternativa... que, amb tota la previsió del món, la Laura havia reservat amb temps feia dies. L’alternativa era la sala d’actes de la HUFS, un lloc molt formal. Què carai: nosaltres ens ocuparíem d’adaptar-ho tot i que fos un espai ple d’informalitat formal. Tornava a ploure. Aquest cop, amb més insistència. Vam haver de bellugar totes les taules a cobert. La pluja, que queia esbiaixada, es colava en aquella mena de porxo-escenari. La Laura va donar el cop de mà a la taula. Traslladàvem... amb tot el que això comportaria. Possiblement, tindriem menys gent. Possiblement, la gent marxaria després de la teca. Possiblement podria ser un fracàs, tot plegat. Però ens ho havíem preparat prou com per què fos un èxit. Teníem dots i capacitats d’improvisació, moltes ganes que tot sortís bé, i un bon equip de voluntaris i voluntàries al nostre servei. Havia d’anar bé. Havia de ser un èxit.

Tothom hi va posar el coll. Tothom s’hi va arromangar. I quan això passa, les coses no poden anar malament. Vam tenir prou gent. La sala no era pas plena, però la gentada que hi havia era la necessària per considerar l’assistència exitosa i per considerar la gent justa perquè no hi hagués massa aglomeracions a l’hora del menjar. La Laura va presentar l’acte amb un discurs breu, concís i molt centrador, donant la benvinguda, agraint les col·laboracions, enquadrant molt bé l’acte i fent un retrat de la llengua catalana, de Catalunya i de la tasca d’ensenyament a la HUFS. Després, sense preàmbuls, va obrir la veda pel menjar. La gent s’hi abraonava... cívicament i amb mesura... desmesurada. Els porrons no es bellugaven i me’n vaig ocupar. La gent ho va trobar pintoresc, i alguns ho volien provar. Crec que el vi va començar a fer efecte, però en el millor sentit —tampoc hi havia cap voluntat d’engatar ningú. La gent conversava, bevia, menjava, comentava la jugada, se sorprenia del menjar i demanava explicacions... el menjar va començar a desaparèixer... Mentretant, el meu ordinador s’escalfava. Haviem preparat una selecció de música en català per aquella estona i no paraven de sonar Els Pets, La Carrau, Quico el Cèlio, Quimi Portet... Rah-mon Roma, els Gossos, La Troba Kung-fu...






El menjar va ser un èxit. En Jaume Giné, em va confessar que feia molts dies que no disfrutava menjant com aquella nit. Estava becat per tres mesos i ja n’havia complert una mica més d’un, a Seúl. Va disfrutar amb la truita de patates, i amb el pernil, i amb les paelles —confesso que jo no les vaig ni veure, les paelles.


Va començar la part de les actuacions. Los novios van estar espectaculars. Van cantar clàssics latinoamericans (Besame mucho, La Bamba, Guantanamera, Quizás) amb una coreografia de percussions treballadíssima i molt resultona. Amb unes veus prou compaginades i uns vocalistes amb estil i bon deix. Llavors ens va tocar a nosaltres, els alumnes de català, la Laura i jo mateix, per cantar “El meu avi” a l’estil de Los Manolos. Va ser un èxit.


Com que la gent va aplaudir i nosaltres vam allargar, el públic va vibrar. Llavors, em van deixar sol a l’escenari per cantar algunes tonades. Vaig encetar amb una cançó de pandero i unes quartetes a l’estil de l’Ebre, amb el “De Roquetes vinc...” en el paper de tornada. No vegis; el públic hi estava abocat, deixat anar i participatiu. Llavors, vaig començar a sentir crits del darrera de l’escenari —eren les alumnes de català!— i, és clar, es va encomanar a les butaques uns “Encore! Encore! Encore!”... que vol dir una altra, una altra, una altra! Jo no em vaig fer pregar massa. I va ser aclaparador. Però el millor de la nit estava per venir. Quatre danses preparadetes van fer les delícies dels assistents. Vam demanar la col·laboració del públic per a pujar a l’escenari i vam muntar una rotllana prou macota que ocupava tota l’escena sense apretors. El rogle, La Bolangera, La Xampanya i El Cercle van ser les quatre candidates. Quatre danses tradicionals senzilles (i un xic adaptades) van servir per mostrar un xic de tradició i folklore, i desentumir qualsevol entumiment. A l’escenari, a part dels alumnes de català i alguns d’espanyol, hi havia professors universitaris, la Kyunghee (la jefa de la Laura), alumnes de la HUFS, i les meves apreciades brigades internacionals en pes!!!


Veure tota aquella colla dansar va ser una recompensa a totes les hores esmerçades en muntar aquell esdeveniment. I encara. Encara vam comentar que tots els prospectes que hi havia a voltant de l’escenari eren per qui els volgués. Prospectes que retrataven aspectes del nostre país —molta de la gent que hi havia allí tenien ja algún coneixement bàsic de Catalunya. Després, els agraïments i els obsequis. Vaig obsequiar a la Kyunghee Kim amb una barretina, a la Laura una segona, i pels onze alumnes de català de la Laura un plec de samarretes meves. Tothom va estar molt agraït per tot plegat, i vam acabar l’acte amb un multitudinari aplaudiment mutu. La gent s’havia quedat fins el final, no pas per compromís, sinó perquè s’hi estava bé. Hi havia hagut un molt bon ambient.

Quatre comentaris, quatre encaixades, comiats... i ens en vam anar a sopar tota una colla de gent; les estimades brigades, la Kyunghee, la Isabel (professora d’una altra uni), tres alumnes becades d’Erasmus que no s’havien volgut perdre la festa, la Laura i en Marty. Soparet coreà i brindis cervesero.

Però la nit no va acabar aquí. Jo marxava l’endemà, s’havia acabat la feinada de les Jornades i hi havia molt bon ambient... doncs vam muntar la Marty’s Party... a casa en Marty, és clar. Musiqueta a dojo, conversa, peliculetes i fotos de la festa (vaig baixar el portàtil i em van passar totes les fotos i films que la gent havia fet durant la festa) i altra vegada danses. Havia baixat també l’acordió i en vaig tocar algunes (catalanes i d’arreu). Que si un vals, que si una masurca... i ens vam aventurar a fer-ne de les típiques amb músiqueta. La nit també va ser espectacular. Cap a les tres, em vaig decidir a retirar-me. La meva “responsabilitat” es va destapar. Haviem quedat a les 10 del matí per anar a buscar l’autobus cap a l’aeroport... i encara tenia l’apartament fet un nyap i la maleta per fer. I necessitava dormir, descansar una mica tanta tensió acumulada durant tot el dia. Em vaig anar acomiadant de tothom —no pas abans de regalar les barretines que em quedaven—, petons i abraçades un a un. Encara hi va haver algun intercanvi de targetes. Quan em vaig estirar al llit —no sé pas, de veritat, l’hora que devia ser llavors— em sentia totalment satisfet. Ja no recordo res més.

I VA LA DESENA: SI ENS VEIÉS L'ISMA...

Dimarts 6 de maig

Això ja és la recta final. Avui, hagués fet un bon ple. Amb la Laura hem preparat la llista, hem anat a comprar al super i hem estat la resta del dia preparant la téca. Que si patates per les truites, que si la ceba, que si la crema catalana, que si la samfaina... hores i hores de preparatius. Els qui llegiu aquestes ratlles ja sé què penseu: “ja era hora que treballés!”... però és que fins ara he acomplert perfectament el programa. Els tallers eren una part del conveni laboral, i la festa de demà, la part més forta. Demà serà esgotador, ho sabem del cert, però avui hem avançat molta feina i, de fet, ara que aquí són les deu de la nit, encara estic animadet per a continuar cuinant. La qüestió és si podré escapar-me demà al Palau que havia d’haver visitat avui. Sí senyor, sí! Havia mirat molt bé els horaris i com arribar-hi, però resulta que tanquen un sol dia a la setmana... els dimarts, i avui és dimarts!!! My goss i a poss!!! Per això no he fet el ple.






He aprofitat per xafardejar una estona als mercats d’electrònica de Chom-no i els carrers adjacents. Al·lucinant: centenars i centenars de botiguetes de pocs metres quadrats (algunes ténen més gènere fora que dins) amb els productes electrònics més inverossímils. A part d’aparells de so, micros, taules, high-end fidelity, video i TV, el que causa major sorpresa és trobar decantadors de laboratori, separadors de partícules, microscopis electrònics, forns d’assaig d’altes temperatures... a peu de carrer! És impensable en qualsevol altre continent, la veritat. Àssia és única. Tot pot semblar precari, peò tot rutlla amb la tecnologia més sofisticada... i fabricada al país. I a Espanya? A la península es van sentin expressions com “Capitan: mande firmes.” És demencial.

Ei... i quina sort el bon rotllo dels sopars. Malgrat el cansament, són necessaris.


Potser demà, si la feina està avançada, podré escapar-me a Palau. Seria un bon comiat cultural del país: cuina catalana, palau i festa catalana. I quin programa!

NOVENA ENTREGA: ENCARA UN DILLUNS DE RELAX

Dilluns 5 de maig


Un altre deia festiu. Avui —de fet era ahir, que això de pensar en dos horaris és una bogeria—, va ser un dia a mig gas. Mati de barbacou al terrat de la Laura i la Letizia, i la Nozume, i el JB (Jean Baptiste), amb musiqueta i corda per a saltar. Abans havia estat escrivint i preparant coses pel Festival.



A mitja tarda, m’ha vingut molt de gust fer un altre passeig, i me n’he anat cap a l’estació de Dongdaemun. Allí hi ha la porta del nord, la Heunginjimun, i el macro mercat de Dongdaemun. Tot i que era festiu, s’endevinava un mercat de molta envergadura. Després encara m’he arribat fins la Jongo 3-ga, tot passejant per l’avinguda de Jonggak per observar més paradetes, botigues de roba, centres comercials sota terra, paradetes de plantes i de jardineria, botiguetes de cds i dvds i, com a tot arreu, xiringuitus de tot tipus de menjar.






He sopat sol vora la Uni i me n’he anat a dormir d’horeta. Aquest matí de dimarts, que ja no és festiu i el dedicaré a treballar, vull fer abans una breu escapada al palau de Changgyeonggung. És una aposta segura, perquè Changgyeonggung, amb el jardí secret de Huwon dins seu i el santuari real adjacent de Jongmyo, està declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. M’he despertat d’hora —ara són les set, i porto cada vegada més desgavell horari— i me n’aniré a quarts de nou a agafar el metro, per ser a les nou a la porta d’entrada. Una visiteta ràpida d’una horeta i mitja em podran retornar a les 11 a fer la feina de la recta final. Tinc temps encara per penjar quatre fotos d’ahir.

CAP-DE-SET-MA-NA ...ESGOTADOR!

Diumenge, 4 de maig

Ahir no estava per lletres. Vaig tenir el dia més cansat de fa temps... (sense comptar alguns dies intensius de nens que tenim els pares, certament!). Per tant, essent les nou del matí d’un dilluns festiu aquí, diada inter—nacional del naixement de Buda, relato quatre coses del diumenge.



Vaig començar el dia sol. No havia quedat amb ningú i em va semblar oportú fer la meva. Tenia tres altrernatives... i potser les podria fer totes. La primera (1=il/xinès o hana/coreà), visitar una restauració d’un poblat coreà tradicional, a Namsan Kol —a l’estació de metro de Chungmuro, al sud de Seúl, però no massa lluny del centre. Segon (2=i/xinès o dul/coreà), passar-me per la Parade del dia. Tercer (3=sam/xinès o set/coreà), visitar un dels temples de la ciutat, i triava el de Changgyeonggung (quin joc de lletres!). I començo amb el programa visitant el poblet, que he trobat meravellós. Realment te’n fas clarament la idea de com es vivia (si més no la gent “respectable”), i és tot un estil, amb totes les comoditats ben estudiades (calefacció, aïllament per a les neus de l’hivern, menjars i conserves per a tot l’any (aquí rau la gran importància del Kimchi)... i he rebut un regal inesperat. Allí s’hi celebrava un casament tradicional real!!! M’he quedat força al·lucinat i, evidentment, he fet força fotos a la gent i a l’indret.


Se m’ha passat el matí volant. Eren quarts de dues quan he decidit tornar al centre, a Insa dong, a menjar. Hi he arribat a les tres... tot i que hi havia molts restaurants tancats (aquí la gen sol dinar a la una del migdia, més o menys) he trobat oberta una franquicia de restaurant coreà, I he dinat coreà, un plat anomenat Man-doo. Una mena de pasta farcida de verduretes tallades molt fines i acompanyades pel sempitern kimchi, la soja i els pebrotets picantets (el diminutiu no ho és en gust, que quedi clar). Per cert, si mai aneu a Àssia, recicleu-vos abans amb els palillos.


I a passejar encara més, però ja no m’he mogut de la “parade”. La festa del naixement de Buda és una autèncica celebració. Aquest país, que té la consciència religiosa molt arrelada; és una finestra oberta amb moltíssims dels països veïns i propers. El concepte religiós Budista, malgrat les moltes “esglésies” existents, és inclusiu, respectuós, antiviolent, en una paraula: Zen. Una filosofia de Pau. Això es percep en celebracions com aquestes. Sóc un privilegiat; una sola setmana a Corea, i enxampo la festa nacional —bé... enguany, la diada del naixement de Buda és el 12 de maig, però ja es comença a celebrar aquest cap de setmana. I en què consisteix, la festa? Bàsicament; a més de les trobades als monestirs dels pelegrins d’arreu dels països busistes que es donen cita a Seúl, la festa té un punt d’atracció amb el “Buddish Street Festival”, al cèntric carrer d’Ujeonggungno. Allí hi he trobat, per a entendre’ns, una mena de Festa de la diversitat Assiàtica, amb el nexe en comú del Budisme. Zona cultural, menjars típics d’arreu, artesania tradicional, àrea de compres, àrea de tallers participatius (llanternes, nines, penjolls d’esmalt, vanos, origami, mocadors, estampació, tints, ... brutal!!!), àrea de desitjos, àrea de meditació (el cartellet deia “prova 5 minuts la teva concentració”)... incommesurable. Com us podeu imaginar, ja no m’he mogut d’aquí, amunt i avall, avall i amunt.




A les 5 em trucaria la Laura, i hem quedat que cap a quarts de 7 serien tota la colla a l’estació de Jongno 3(sam)-ga per veure la passada. I m’ha trobat de casualitat. Era a l’altra banda del carrer (6 carrils per banda!). A mi se m’havia acabat la bateria del mòbil que em va deixar. Amb tota la seva colla del món, hem presenciat la cercavila de les llanternes. Comparses amb llanternes de mi-i-una formes i colors, grups folklòrics, carros amb llanternes gegants, monjos, pelegrins, cors, estudiants budistes... Dues hores sense parar, i no pas lent sinó força “pali-pali”, com passen totes les coses al país. La veritat és que jo ja no podia amb la meva ànima. Ha començat a ploure amb més valentia —tota la tarda havia xispejat. Hem decidit anar a sopar, i s’ha de reconèixer que hem tingut sort amb el soparet; ha estat impensablement més fabulós del que hagués pogut imaginar. Sopar amb “espectacle” inclòs!


Les borratxeres són habituals, especialment entre els homes i en cap de setmana. Quan la gent beu, ho fan en desmesura, got rera got, shot a shot i, és clar: la cosa puja i puja... Ahir a la nit, vam sopar en un restaurant amb un grup que estaven de celebració. Era una mena de comiat de “solteria”. Hi afegeixo les cometes perquè la parella anaven cap al segon matrimoni. Vaig al·lucinar amb la beguda que eren capaços de prendre. Hi havia quatre homes —penseu que eren els més grans del grup!— que anaven totalment gats, van anar agafant una alegria a sobre que no us podeu ni imaginar. Un s’entrebancava amb la nevereta del restaurant i la tombava repetidament, l’altre pujava baixava l’escala sense parar —un cop va baixar ben de pressa... I tots ells cantaven. I, com que al pis només erem ells i nosaltres, ens va tocar participar de la seva festa. Van buscar “the boss” —per a ells, cultura de treball, sempre hi ha d’haver un cap— i van trobar la Maria, la portuguesa, que va haver de cantar una cançó. Després les mirades em van enfocar i em va tocar a mi. Ben mirat, què collons! Se’m va acudir cantar —gran cançó!— “La Filomena”. No ho dirieu mai: va ser un èxit. Tothom picava de mans, reia... i me’n van fer cantar una altra i tot! Tot es va acabar convidant-nos a beure a tots un “shot”, altrament anomenat Sant Hilari. Sort que ja marxavem, que sinó encara haguéssim acabat cantant el “Triste y sola”...



Com que la Festa Final s’havia alul·lat —encara plovia, i força—, la colla vam consensuar anar a prendre alguna copa... i seguint la tradició, de cerveseta. Una hora després marxava en taxi cap a casa amb la Nozomi, la japonesa del grup. Els metros xapen a quarts d’onze. Entrava a casa baldat. I avui, després de la dutxa, encara tinc cruiximents als peus. I com m’agrada dir, les cames em fan... xup-xup. Però s’ha d’aprofitar el dia. Crec que ara m’escaparé cap al palau que vaig deixar penjat ahir i, cap a les dues... o les tres... sembla que hi haurà una “barbacou” —se m'acut la cançó de l'Oliver...— al terrat de casa la Laura i la Nozomi. Aquí, la brigada internacional no para!

SETENA ENTREGA: COMPORTAMENTS CULTURALS ANTAGÒNICS

Quan confrontem dues cultures sempre hi ha diferències de comportament, maneres de fer antagòniques, curiositats i rareses entre elles. Quan caus de cop en un món cultural nou, te n’adones realment de la necessitat d’aclimatació i que algú et faci unes prèvies informatives aclaratòries.

Escriure els noms propis. Mai no ho has de fer amb el color vermell. No només és una gran manca de respecte, sinó que és sinònim de mal averany, ja que el color vermell simbolitza la mort. És el color que s’utilitza pels morts al país.

Assenyalar directament algú amb el dit. És ofensiu. Quan organitzo danses, acostumo a assenyalar la gent per triar parelles o grups, donar paper d’home o dona a la gent... Mal fet. Si vols assdenyalar algú, ho has de fer amb el palmell de la mà cap a tu mateix, i gestualitzant lentament.

Danses de convit. He de renunciar a aquest tipus de danses. La vergonya paralitza els joves. És impensable que algú vulgui situar-se al mig d’una rotllana. Patiria un xoc de ridiculesa espantós. Tanmateix, he hagut de prescindir de moltes danses tradicionals perquè per ballar-les es feia indispensable establir contacte físic. En d’altres, les he adaptades per a evitar-lo.

Tocar. A mi, com a bon mediterrani que m’agrada comunicar corporalment, aquí de tocar, res de res. Màxim al bus o al metro quan van plens, però no passa ni això!



Gesticulació corporal. Els coreans no són molt expressius. Opten per limitar el contacte directe amb el cos a una escueta apretadeta de mà cortès. Diuen que la gesticulació excessiva pot arribar a ser ofensiva o, si més no, fer creure que el qui gesticula està enfadat. Demostrar afecte públicament no és gens comú, sobre tot en les persones més grans. Ara bé; en tema de reverències, són els reis! Per norma, els joves reverencien els majors, i quanta més diferència d’edat, gairebé podriem dir que més angle d’inclinació.

Jugar. He vist en repetides ocasions aquest joc que teniu al video. M'ha costat filmar-lo, perquè sempre l'atrapo a punt d'acabar-se, però he entès que és una mena de pedra-paper-tisora que, en aquest cas, serveix per a pujar graons quan guanyes. Qui guanya més jocs, puja més graons, així de fàcil!



Sabates. Com que a Corea és tradicional seure, menjar i dormir a terra, és preceptiu treure’s les sabates quan entres en una casa coreana, o en alguns restaurants. No és mal vist, ans el contrari, es jutja cortès mostrar els peus nus, tot i és més recomanable anar amb mitjons —o mitges— al visitar alguna família coreana.

Invitacions. Els ciutadans del món són força dispersos en el tema de les invitacions. La mentalitat coreana no accepta que cadascú pagui la seva consumició, sinó que seràs convidat o hauràs de convidar.

Salutacions i expressions de gratitud. Són importantíssimes pels coreans. Cal començar un encontre amb salutació, respondre i rerespondre. Quant més edat dels que es presenten o despedeixen s’ha de mostrar mes respecte i és preceptiu reverenciar-se davant la persona major. Això pel que fa a normes d’educació.

Edat i estat civil. Com a vigència de les creences de Confuci, que continuen essent molt vigents a dia d’avui, els coreans dónen molta importància a l’edat. Els menors han d’obeir els majors, sense demanar explicacions (ja els ensenyariem Confuci als nostres fills, a vegades!). Una persona casada és considerada adulta. E veu que era per això que les alumnes de català i d’espanyol em preguntaven l’edat i si estaba casat. No era pas per lligar amb mi, sinó per saber si era adult!

ENLLAÇOS AL "LOTUS LANTERN FESTIVAL"

Ahir, em vaig oblidar d'adjuntar aquests enllaços que porten a un parell de llocs ben canyeros. El primer, a la pàgina oficial del Lotus Lantern Festival i, el segon, a més de portar-vos en un inici a una petita explicació de la festa i mostrar-vos el programa d'enguany, allotja un reguitzell de recursos diversos de Corea.

Si us interessa, pengeu-vos-hi una estona.

Salut!

CAP-DE-SET-MA-NA!!!

Dissabte 3 de maig, volta que voltaràs.

Avui, solament deixaré al bloc algunes fotos i films, amb un petit comentari. Ha estat un dia de passeig total, i d'inici del Lotus Lantern Festival. Anem a pams.


A punt d'entrar al mercat de Namdaemun (me'n ric del de l'altre dia!!!), m'aturo davant la Soungnyemun, a la porta del sud de la ciutat. De fet, està tapada per restauració. No tenia cap protecció i un pobre vellet de 70 anys se li va acudir cremar-la. No en va quedar res.


El mercat, és un formiguer dels grans!


A Corea, també són aficionats als peus de porc. De fet, és una menja molt esquisida i valorada.


Les botigues, al detall són precioses. Aquí teniu l'arrel de ginseng en conserva.


A Cheonggyecheon hi ha un catalanet. I precisament avui també ha començat la Festa Major de la ciutat.


Això són Llanternes que representen el SALMUNORI, una formació musical característica i també dansa tradicional coreana.


Al carrer més típic de la City, al barri d'Insadong, trobem la cercavila de les autoritats, que enceten la Festa Major. Inicia la comitiva un grup de SALMUNORI i, després, la banda i les autoritats pertinents.


Aquests recipients de ceràmica s'utilitzen per guardar el KIMCHI, la col fermentada que es fa un cop l'any perque duri 365 dies. El trobareu a tots els àpats.


La Laura i Jo, acabem de fer un te coreà i hem volgut sortir els dosa la foto.


Li havia promès al meu fill aquesta imatge...


Ja som enmig dels preparatius del Lotus Lantern Festival, i hem entrat al temple budista de Jogyesa.


Ens ha vingut de gust pujar a la Torre Samsung. A dalt hi ha un restaurant, però no hi hem pas pujat per la teca, sinó per les vistes. Al fons de l'avinguda, hi podreu veure —això sí, molt petiteta— la Hunginjimun, altrament anomenada Porta de l'Est.


Amb qualsevol reclam es munten les paradetes. No només de menjar, de beure, de cosetes, mandangues i punyetetes, de verdures, de peix, de sabates (sabaters inclosos)... i de lectors de les ratlles de les mans.


Hi ha parades xiques i n'hi ha de grans. Gairebé totes són mòbils, com aquesta. De fet, aquesta té un valor afegit: sempre està muntada...


Aquí teniu el SALMUNORI de la Parade, amb drac inclòs!


Un detallassu del drac il·luminat


Una super llanterna.


I, finalment, dos il·luninats. Apa, siau, que aquí és tard... tot i que no vol pas ploure.

FENT UN TOMB

Divendres, 2 de maig

Ahir vaig anar a dormir a la una. Després d’escriure el bloc, vaig estar una bona estona fullejant la guia. Tenia el matí lliure i volia fer alguna cosa una mica sonada, si més no, per perdre’m a Seúl… i si m’he perdut! Me n’he anat caminant, tot xino-xano pels carrers de la zona —gairebé tres quarts de camí— fins a un mercat anomenat Gyeondong. Brutal. Gran, immens, amb un munt de parades, una munió de gent encara acceptable (hi sol haver major gernació a la tarda, però a 2/4 de 12 ja està tot acabat de muntar. Les peixateries, especialment, m’han encantat. Tots els peixos arrenglerats, preparats per volums, per formes i tipus… tot polit, amb regadores i petites mànegues per ruixar el peix… Haig de reconèixer que el color de les verdures i la fruita és molt més cridaner, però és més habitual de veure en altres llocs, i no passa així amb peixateries com aquestes.



Ep!!! Me’n vaig a classe…

* * * * *

Acabo de tornar, a quarts d’1 de la matinada, de fer la cerveseta del divendres. Compartíem taula una canadenca, la Carry, Una coreana, un anglès, la Laura, una americana, dos que no he aclarit d’on eren, un occità, en Jean Baptiste, un romanès i jo mateix. Quan hem arribat, marxaven una parella de francesos, home-dona, però que no són parella; estan casats amb dos coreans… Us juro que amb una sola setmana no és pas possible ubicar la gent al món, i el món esdevé, veritablement, un mocadoret, amb aquest panorama.

Tela, la tarda. A la 1, me m’anava a classe. Avui, d’1 a 3, amb els 11 alumnes de català. Ha estat fabulós. Jo no aprenc tant rapid com ells, però mica en mica vaig copsant les reaccions, els tics culturals, els punts febles… Avui no he comès cap bestiesa gestual, tot i que voldria rebre aquell feed-back que necessito per a continuar i no hi és. Bé; no hi és de la mateixa menera que a casa nostra. Hi és, però diferent. L’has de saber esperar al final, descobrir-lo en gestos i mirades respectuoses… Us asseguro que hi és. El vaig descobrint, sorprenentment per a mi, miqueta a miqueta. La Laura, evidentment, hi fa molt per encomenar l’entussiàsme per assistir al Festival de Cultura Catalana. No paro de rebre salutacions al campus i, ben mirat, només han passat davant meu una cinquantena d’estudiants… dels quals una vintena de nòvios van passar olímpicament… Total, que un s’ho diu a l’altre, l’altre a l’altre… i així anar fent.
M’han fet preguntes, hem estat dialogant, hem cantat, hem dansat, hem rigut força, m’han cantat “El meu avi” en versió de Los Manolos… res a veure amb los nóvios.

A les 5 tenia també una sessió més curteta que l’anterior, d’una horeta, amb els d’espanyol bàsic. Erem 18 persones en total, i ha estat més reeixit encara que amb els alumnes de català. L’experiència coreana qualla. Fins i tot, en acabar la sessió, una alumna m’ha demanat si podria ensenyar-li salsa… i ens hem quedat deu minuts més ballant la salsa. Crec que amb sis mesos potser podria provar de passar oposicions a la HUFS.



He acabat les sessions força content. Després, agafant el bus, hem anat a la zona nord de Seúl, un barri amb alt índex de teatres, restaurants, cinemes, karaokes (també una mena de “plaga” a Corea, com al Japó, però amb una funció molt clara de desinhibició i relació social molt potent). Hem passejat força i ens hem acomodat en una terrasseta a sopar. Amanida de calamars arrebossat amb salsa de sèsam i tallarines amb cloïsses i verduretes (hi havia, us ho asseguro, chile picant, que encara em crema la llengua!). Aquest cop, la conversa ja derivat a la història de les dues edicions passades d’aquest Festival de Cultura Catalana i a l’actual. Diferències, accions, funcionaments, reaccións, actituds de totes les parts… He entès, finalment, moltes coses, i ha valgut la pena esperar fins aquí.

Després, hem passejat tot esperant un bus i jo he aprofitat per fer alguna compra, algun family gift… fins que hem preferit agafar un taxi i anar a petar al Viking Club, on ens hem trobat amb la colla de profes estrangers de la HUFS que explicava abans, per fer la cerveseta de divendres al vespre. Ells i elles tornaven d’una mena de sopar institucional amb els ambaixadors dels països respectius que ténen relació amb els estudis de la HUFS.



Escrivint, s’han fet quarts de dues. Al campus hi ha festa: una banda va tocant rock-punk estripat, justament ara que volia tancar l’ordinador. Què hi farem. Demà, a les 11 hem quedat uns quants per anar a Insa Dong (el barri dels artisans), a la City, a veure algun temple i poder començar a tastar l’aniversari de Buda, la festa nacional en la que tot el país encen milers i milers de llanternes al mateix moment del mateix dia, tot demanant desitjos. No s’encendràn fins el dia 12, però ja es fan els primers preparatius, i no és question de perdre-s’ho…

Com es diria cantant: Cap de set-ma-na!!!

PRIMERES SORPRESES

Dijous, 1 de maig. Festa del treball, treballant.

Vès per on; aquest matí, tot ben relaxat. He dormit força i d’una tirada. Em sentia cansat, però en principi no m’ha semblat pas estar esgotat. Després d’esmorzar un entrepà i aigüeta —havia anat de compres el dia abans a comprar tots els elements de subsistència— he volgut anar al mercat més proper de la HUFS, però no m’ha anat bé l’aposta. A les deu del matí, tot just algunes paradetes començaven a muntar-se. Passejant pels carrers, recordava els Hutons de Beijing, uns carrerons dins d’una gran illa de cases envoltada d’avingudes amples. La sensació era la mateixa: de foraneïtat.

Després me n’he anat a passejar pel campus de la Kyung Hee. Un campus monstruós, gegantí, amb una universitat farcida d’estudis. La sola visió de la biblioteca, t’esparvera, ja que sembla Notre Dame (la veureu al fons de la foto)… però hi ha edificis de tota mena; des de prosoviètics (residencia d’estudiants), fins a senyorials (similes amb el Partenó, són de fàcil efectuar, passant per escocesos (reproducció d’un Castle), límpics (un pavelló esportiu magnificient)… una passada… i pleníssim d’estudiants.



Hem anat a dinar amb la Laura, la Maria Joao —portuguesa—, la Letizia —brasilera— i la … ¿? Ara no recordo el seu nom… que és coreana. I hem triat un restaurant japonès. Per menjar pasta amb xampinyons, o bé truita amb gambes, o bé arròs al curry. Un menú típic, boníssim i ben barat (uns 7.000 wons. Perquè us feu a la idea, un euro són ara 1.600 wons). Al vespre soparem carn amb verduretes, tipus fondue, però sense oils. Amb una miqueta de greix per netejar el recipient i santes pasqües. Al vespre sopavem amb una portuguesa, una brasilera, un austríac, una parella d’alemanys embarassats de 20 setmanes i una anglesa. Ja us dic jo que acostuma a sert habitual, i arreu. Els forasters, quan ho són, se’n senten. No hi ha res a fer. Nercessiten riure’s de les circumstancies en què estan immerses i, sobretot, compartir stones per alliberar-se de les càrregues ocasionades per les grans diferències culturals i el que això comporta per a la convivència. Pel que copso, la militància cultural —deixeu-m’ho anomenar així— té uns limits ben clars quan no tracten amb respecte el professorat estranger. Baixar sous, pressionar, controlar, manipular… són verbs que he anat sentint a les converses d’ahir, i especialment d’avui. I és que, com s tot arreu, passen coses contínuament!

Avui he participat a la primera classe; un grup d’estudiants d’espanyol de nivell intermig. 20 alumnes amb els que he pogut explicar —en un castellà no gaire quixotesc, tot sigui dit de passada— concepts bàsics de la dansa a Catalunya. Partint de les cançons de bressol, el contacte físic amb els pares i els jocs de falda, hem arribat a la dansa a l’escola i a les festes populars per passar als esbarts i les manifestacions populars de festa que inclouen les danses. Tot breu i intel·ligible, clar i escuet. Llavors hem ballat algunes danses, tant catalanes (El Patatuf, La Bolangera, Volta cap aquí…) com d’animació i en llengua espanyola (La Conga, Para bailar…) i d’arreu del món (un Cercle, un Vals familiar…). Havíem començat amb algunes cançons i algun joc per trencar el gel. La sessió ha estat de gairebé dues hores i haig de reconèixer que m’ha costat. M’ha costat també alguna reprimenda de la Laura (és de mala educació assenyalar la gent amb un dit! No haig de jugar-me-la quan ballo mirant directament els ulls de la gent, ni fer ballar una persona sola enmig d’una rotllana, ja que ténen molta vergonya). L’experiència ha estat força reeixida i, si més no, els alumnes han mostrat un interès en tot moment. Pot ser també per disciplinats? Aquí hem tingut una gran falla: no hem fet cap foto ni cap filmació!!!

Després ha vingut la sorpresa. Teniem cita amb el grup de música “Los Novios”, que són una trentena llarga i fan els seus assajos els dimarts i els dijous de 6 a 7 de la tarda. La Laura els tenia avisats, sabien qui era jo i que hi aniria… i han passat olímpicament de nosaltres, especialment de mi, és clar. Han continuat fent allò que tenien programat com cada dijous: assajar algun tema en espanyol (és un grup d’aficionats del departament d’espanyol). El tema d’avui es titulava, i quina coincidencia amb la situació, “Dónde voy”. Reconec que estava descolocat, al·lucinat, desprovist de cap explicació entenedorament lògica que pogues justificar aquesta actitud… però podia arribar a pensar que no estaven ben informats, o que havia dit alguna cosa improcedent, o que… però la Laura estava encara més al·lucinada que jo. Amb l’experiència de dues jornades, sembla que ho pugui tenir tot controlat, però no és així. Sempre hi poden haver sorpreses… que és allò que escrivia no fa gaire!
Jo havia deixat la càmera sobre el pupitre per no oblidar-me’n… però no hem tingut ni ganes, ni esma, ni pensamentde fer cap foto!!!

He tornat a veure un minut els practicants de l’Aikido. Avui us deixo escoltar dos segons el seu so.

HOSPITALITAT COREANA

En moltes cultures se sol parlar de l’hospitalitat. Sovint, solem emetre judicis, comentaris tòpics sobre aquest concepte. Ahir vaig copsar el significat de la hospitalitat coreana. Ens va convidar a sopar la cap del departament d’espanyol, la sra Kyunghee Kim, en un molt agradable restaurant vora el campus. El sopar, típicament coreà, consistia en una paella plena a vessar de verdures, bolets i carn de vacú que es va coure davant nostre, al bell mig de la taula, mentre xerràvem pacientment i animada, Envoltant el fogó, un munt de platets amb col fermentada, peixets adobats, arrel de loto, espinacs, bledes amb soja, pebrots mig ensamfainats —sempre amb aquell to picantet del bitxo—, i una salsa de llavors, ginseng i amb màgia de condiment.



La conversa va fluir sense pausa i en vaig fruir força. Parlarem de cultura coreana, de l’evolució social, del culte al treball —un llegat del passat que s’ha actualitzat amb la modernitat i la societat de consum—, de la difícil conciliació entre aquesta cultura del treball i la vida familiar. Tant és així, que vam establir paralelismes i comparatives entre l’estres laboral dels adults i l’estres exhacerbat que pateixen els nostres fills, amb calendaris d’activitats plens a vessar, carregadíssims. Vaig notar que una consciència coreana sobre el tema existeix —ja ho havíem comprovat també a la Xina fa un any i mig—, però sembla que s’hi pot fer ben poca cosa. La voràgine és tan potent, que es fa molt difícil sortir del corrent imperant, desmarcar-se de la tònica global. De fet, es té la sensació que sortir del corrent és fer una mala passada a les creatures, que potser es perdran el carro de l’educació…

Evidentment, també vaig haver d’explicar el meu ofici —no sé pas si em vaig saber explicar, perquè és un ofici que divergeix tant de la vida universitària… I vaig parlar també de la difícil conciliació a casa nostra entre família i treball, especialment en aquells oficis dels autònoms i els artistes…

La Kyunghee es va ocupar molt de mi. També va trucar algun responsible dels alumnes perquè avui al matí m’acompanyessin en un passeig guiat pel barri. Pateix molt per mi. No vol que em perdi —jo vaig comentar que avui “em perdria” pels carrers i ho va interpretar pel canto dolent de l’expressió. Em va donar la seva targeta —és un esport típic del món assiatic; en un dia, ja en tinc tres!—, que la truqui si em passa res, que està sempre en disposició. D’altra banda, vam parlar de la feina que ha fet la Laura amb aquest Festival de Cultura Catalana, que ja arriba a la tercera edició. La Kyunghee està molt amoïnada perquè la Laura se’n va el proper juliol. Deixa la facultat. I potser està més preoucupada pel conveni que han signat amb l’Institut Ramon Llull i la incertesa que queda amb el projecte i la vacant de la Laura. Qui substitueixi “la professora” Laura Serrano, fora ideal que també substituís “l’activista i agitadora”. Com tots els canvis, es fan difícils de pair a totes bandes… però ja hi ha dues persones possibles com a candidates.

Sembla que repetirem àpat. Si més no, per acomiadar-me. El més probable és que sigui per sopar plegats el mateix dia del festival, el 7 de maig, tot i que la Kyunghee també vol que compartim algun àpat al restaurant del darer pis de l’edifici cenral del campus. Tot un luxe, vaja.