rah-monades

CALENDARI D'ACTUACIONS DE FEBRER

2012-02-09T23:31:00.002+01:00

Com que estic encara de reformes al web, us passo el calendari d'actuacions d'aquest mes de febrer per convidar-vos a treure-hi el nas (si us va bé, en teniu ganes, podeu...). Ens veiem!!!

DIMECRES 1 i DIJOUS 2, vam ser al Teatre Plaza de Castelldefels, amb AKWABA.

DISSABTE 11 seré al Centre Comercial Eroski de Sant Cugat, amb SUPERMERCAT DE JOGLARS (versió mini) a les 12 del migdia.

...i vénen els carnavals!!!

DIJOUS 16, serem amb l'Oriol Cases a Arenys de Mar, a les 16h a la Sala Calisay.

DIVENDRES 17, passarem el dia plegats amb l'Oriol. Al matí a Torroella de Montgrí. A les 15h, a Terrassa en passi escolar i a les 18h al Centre Cívic Can Cuyàs de Montcada i Reixach.

DISSABTE 18, l'Oriol i jo serem a Barcelona, a la Plaça de la Mercè del Barri gòtic a les 17'30.

DIUMENGE 19, ens el passarem en trio; l'Oriol Cases, en Carles Pérez i jo mateix. Al matí, a les 12, serem animant el Carnaval de Mollet, i a la tarda, cap a Osona; serem al Centre Costa i Font de Taradell a les 17h.

Encara n'hi haurà algun altre, però ja l'anunciarem més endavant.

Veniu?

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore

2012-02-09T23:14:00.003+01:00

Per als amants de la lectura, un video preciós. Dura un quart d'hora, però us asseguro que passa volant... i el tornareu a contemplar!

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore from Moonbot Studios on Vimeo.

Inspired, in equal measures, by Hurricane Katrina, Buster Keaton, The Wizard of Oz, and a love for books, “Morris Lessmore” is a story of people who devote their lives to books and books who return the favor. Morris Lessmore is a poignant, humorous allegory about the curative powers of story. Using a variety of techniques (miniatures, computer animation, 2D animation) award winning author/ illustrator William Joyce and Co-director Brandon Oldenburg present a new narrative experience that harkens back to silent films and M-G-M Technicolor musicals. “Morris Lessmore” is old fashioned and cutting edge at the same time.

“The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore” is one of five animated short films that will be considered for outstanding film achievements of 2011 in the 84th Academy Awards ®.

Film Awards Won by “The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore”

To date, “The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore” film has drummed up fans all over the world taking home the following awards:
· Cinequest Film Fest: Best Animated Short
· Palm Springs International ShortFest: Audience Favorite Award
· SIGGRAPH: Best in Show

To enjoy “Morris Lessmore” and other Moonbot Apps please visit the following links:
www.tinyurl.com/lessmoreipad
www.tinyurl.com/numberlys
www.tinyurl.com/bullseyeapp

CALENDARI D'ACTUACIONS de DESEMBRE...

2011-12-07T10:39:00.004+01:00

Com que estic de reformes al web, us passo el calendari d'actuacions d'aquest mes de desembre per convidar-vos a treure-hi el nas (si us va bé, en teniu ganes, podeu...). Ens veiem!!!

********

DIVENDRES 2, vam ser amb l'Oriol Cases i en Carles Pérez a Sant Cugat del Vallès, a l'encesa institucional d'enllumenat de Nadal. S'estrenava en Carles amb nosaltres i, la veritat, tots plegats vam xalar molt. El públic —em consta— el qui més.

DIMECRES 7, A la Fira de Nadal de la Gent del Masnou. Fa anys i panys que ens hi retrobem cada Nadal. És una cita anual ineludible. Pati del Casino, a les 18h.

DIJOUS 8, a Rubí a la Fira de Nadal. Amb l'Oriol Cases, en duet. 18h

DIMARTS 13 (pànic?) al Centre Cívic Porta Sóller, de BCN. CANÇONETES, pels més menuts. 17h

DIVENDRES 16, PER NADAL, PAS DE PARDAL a la Biblioteca del Prat de la Creu d'Andorra la Vella. 18h

DIUMENGE 18, a la Casa Elizalde, PER NADAL, PAS DE PARDAL, amb l'Oriol Cases, en duet. 12h

DILLUNS 19, actuació sorpresa a ...ep, que és sorpresa. Matí.

DIJOUS 22, a la tarda, festa de Nadal a Esplugues

DIMECRES 28, A l'Auditori de la Biblioteca Antonio Marin, de El Prat de Llobregat, PER NADAL, PAS DE PARDAL, amb l'Oriol Cases, en duet. 12h

DIMECRES 28, a la Rambla del Raval (Barcelona), ANADES I VINGUDES DE L'AMADES, a les 17'30

DIJOUS 29, PER NADAL, PAS DE PARDAL, en solitari. 17h

DIVENDRES 30, PER NADAL, PAS DE PARDAL, a Canovelles. 18h

******

EL PRODUCTE MÉS BUSCAT D'AQUEST NADAL

2011-12-07T10:30:00.003+01:00

MOLT BONES FESTES A TOTHOM I A TOTDON!!!

...i a veure si ens en regalen algun!

En Rah-mon a la FIRA MEDITERRÀNIA

2011-11-08T16:34:00.002+01:00

A nivell gràfic també ha quedat constància del meu pas per la Fira Mediterrània...

ANADES I VINGUDES DE L'AMADES A Fira Meditarrània

2011-11-08T12:13:00.002+01:00

L'Espectacle de petit format d'en Rah-mon Roma, ANADES I VINGUDES DE L'AMADES, representat en el marc de le Fira Mediterrània, ha estat valorada molt positivament com a proposta rodona i polida per a Educació Infantil i Centres d'Educació Especial, així com per a Biblioteques, sales petites, públic familiar...

El públic va opinar...
"Un espectacle polit que caldria mostrar a totes les escoles d'infantil". "Una proposta gens estrident, ans al contrari: suau, polida, que fa anar alhora el públic...". "M'ha encantat!". "Ho sabiem gairebé tot, però tot ens venia de nou...". "És petit, petit... com jo". "Et puc regalar un caramel, Ramon?"...

Contractació: 607408947 / www.rah-mon.com / info@rah-mon.com

CANÇONETES

2011-06-02T12:01:00.003+02:00

CANÇONETES, el nou espectacle concebit per a públics de 0 a 3 anys i per a Educació Infantil, ja té un enllaç a la seva pàgina web.
És una creació a partir de repertori popular i propi. Tendre, participatiu i que provoca una interacció dolça entre pares i fills.
Per aquest final de curs el portarem a un bon grapat d'escoles. Ho trobareu a www.rah-mon.com

Molt bona acollida del PATIM, PATAM a La Mostra d'Igualada

2011-04-11T12:39:00.004+02:00

La primera de les representacions del PATIM, PATAM a La Mostra, va tenir el seguiment d'uns 80 programadors a la funció, a més d'una bona colla de mainada i de la resta del públic, que van gaudir de l'espectacle sorpresos per l'aposta i els recursos novedosos emprats. La segona funció, amb menor afluència de programadors i de públic, va arrodonir la nit a l'espai GAAC. Les bones crítiques recollides auguren un futur esperançador quant a representacions, tot i la crisi del sector. Per això, la Cia de l'OU FERRAT ho vam celebrar al final de la nit.
Moltíssimes gràcies al públic, a la gent de GAAC, professionals del sector i als organitzadors i voluntaris de La Mostra.

PRESENTACIÓ DEL NOU CD DE LA CIA DE L'OU FERRAT

2011-04-07T01:24:00.004+02:00

LA BANDA SONORA del PATIM, PATAM (2011).
Un enregistrament complementari a la proposta escènica, amb la gran majoria de cançons i talls sonors del muntatge, confegit com a material extrapolable del l'espectacle, amb valor propi. És un producte que aposta per una innovació absoluta en el camp de la música per a mainada al nostre país. I val a dir que, tot i que veure l’espectacle servirà d’ajut a l’hora d’interpretar les pistes d’àudio, hem treballat per dotar d’unitat el CD i permetre-li una escolta rica i autònoma. EDICIÓ PRÒPIA.

PRESENTACIÓ A LA MOSTRA D'IGUALADA, el 9 de maig a les 21 i a les 22'30h, a la Carpa A de l'espai GAAC.

VIDEOANIMACIÓ DEL PATIM, PATAM

2011-04-07T01:18:00.002+02:00

Videoanimació elaborada per Kimo Osuna i Werens (Ramon Puig), amb la música d'Oriol Cases titulada: "Record Cinemàtic". Forma part de l'espectacle multidisciplinar PATIM, PATAM, de la Cia de l'OU FERRAT. L'estrenem, en format definitiu, a La Mostra d'Igualada, el dissabte 9 d'abril a les 21 i a les 22'30.

SUPERMERCAT DE JOGLARS al Tibidabo

2011-03-24T09:18:00.003+01:00

El proppassat diumenge 20 de març, vaig ser al Tibidabi, a l'acte "Un cop de mà", col·laborant amb l'entitat Contes pel món. Vaig viure un matí molt agradable, xerrant amb ells sobre projectes, ideari, anecdotari, voluntats i idees de col·laboració. Cap a quarts d'1, em va tocar explicar les històries del SUPERMERCAT DE JOGLARS en "versió de butxaca".

ESTRENA DEL "PATIM, PATAM" A LA MOSTRA D'IGUALADA 2011

2011-03-22T11:40:00.002+01:00

El proper dissabe 9 d'abril, en el marc de La Mostra d'Igualada, la Cia de l'Ou Ferrat estrenarem l'espectacle "PATIM, PATAM". Les dues representacions seran a la Carpa A del Pati del Museu de la Pell, a Igualada, a les 21h i a les 22'30.

Ens faria moltíssima il·lusió que poguéssiu acompanyar-nos en el nostre nou i novedós projecte i, en el cas que no poguéssiu, esperem poder itinerar per a portar-lo fins i tot a casa vostra. Trobareu molta informació sobre la proposta a la nostra pàgina web: www.louferrat.com, i al nostre blog intern també hi podeu deixar els vostres comentaris.

Salut!!!

Estrena de la pel·lícula ELS NENS DE CAN COTS

2011-03-09T10:32:00.004+01:00

M'han convidat el proper dissabte 19 de març a l'estrena de "Els nens de Can Cots", una pel·lícula del món de l'esplai feta des de l'esplai per Aina Sastre, en la que diuen que hi col·laboro perquè hi han inclòs una cançó de les que vam recollir a l'Àfrica amb en Pinyot. De fet, la feinada l'han tingut tota la colla que hi ha treballat de valent durant molt de temps. Diu el mail que "la catifa vermella ens espera..." i, renoi, reconec que em fa il·lusió poder formar part d'aquest projecte. Ja us explicaré...

La pàgina web de la pel·lícula és: www.elsnensdecancots.com

UNA PEÇA HISTÒRICA

2011-02-08T12:07:00.005+01:00

Fa molt i molt de temps que és una cançó del meu repertori, en moltes variacions lingüístiques "sui generis". Algunes, molt correctes, d'altres molt particulars. La sorpresa que vaig tenir l'altre dia quan vaig rebre un enllaç d'un amic italià que em va deixar de pedra: seria la versió original de Nanni Svampa i Lino Patruno, en un xou televisiu de l'any de la Maria Castanya. Llegeixo en algun comentari al YouTube que l'autor fou en Walter Valdi (o Pinnetti), un cantant mort el 2003 i oblidat a Itàlia. Més que probablement, fou una peça inspirada en la cantarella popular, que va extrapolar a altres idiomes. Els dos personatges que canten la peça eren amics seus. Jo sempre l'he aplicat com a cànon dansat, i la veritat és que sempre ha rutllat a les mil meravelles.

10 ANYS D'AMAPEI A TV3

2011-01-20T21:42:00.005+01:00

La celebració dels 10 anys de l'AMAPEI el proppassat 2 de desembre al CAT, van tenir ressò a TV3, al reportatge del programa Nydia. El veureu al present video des del minut 10'35 fins al 20'25. Aneu-ho a trobar!

CINC FOTOS DE RAH-MON ROMA A MADRID

2011-01-20T21:39:00.002+01:00

Aquí teniu un enllaç per a veure l'àlbum de fotos de les actuacions a Madrid d'en Rah-mon amb l'espectacle ANADES I VINGUDES DE L'AMADES i, en la versió castellana, IDAS Y VENIDAS DE JOAN AMADES.

Rah-mon Roma a Madrid

DISSABTE 15 de gener, a MADRID

2011-01-09T14:29:00.003+01:00

El proper dissabte seré a Madrid, al Blanquerna Centre Cultural, amb el muntatge "ANADES I VINGUDES DE L'AMADES (de la gatzoneta a la xirinxina)" i, en castellà, "IDAS Y VENIDAS DE JOAN AMADES (de cuclillas a cosqueretas)", a les 11'30 i a les 12'30, respectivament (Calle de Alcalá, 44. 28014 Madrid).

Aqui teniu el programa de l'espectacle d'en Rah-mon Roma.

Un cop d'AVE, i a Atocha!

Música pel PATIM, PATAM

2011-01-03T00:47:00.001+01:00

L'Oriol ha acabat avui una musiqueta per una animació de l'espectacle de l'OU FERRAT titulat PATIM, PATAM.
Demà en fem l'estrena a l'Auditori de Castellar del Vallès.

Buscar más artistas como Iol en Myspace Music

BON NADAL i SORT AL 2011!!!

2010-12-24T13:07:00.001+01:00

l'OU FERRAT estrena PATIM, PATAM!!!

2010-12-22T01:26:00.008+01:00

Finalment, i després d'un llarg procés de treball, la Cia de l'Ou Ferrat estrenem l'espectacle PATIM, PATAM el proper 3 de gener de 2011 a l'Auditori Miquel Pont de Castellar del Vallès, a les 18'30 de la tarda.

Hi sou tots convidats!!!

PER NADAL, PAS DE PARDAL en Play-back!!!

2010-11-17T14:39:00.007+01:00

L'any 1995, vaig editar el CD Per Nadal, pas de pardal. Amb diferents reedicions, aquest material està exhaurit. Moltíssima gent va valorar positivament l'encert, no només del disc, sinó de la selecció de les cançons, els arranjaments d'en Marcel Casellas i el gust dels músics que hi intervenen. També moltíssima gent m'ha anat demanant al llarg d'aquests anys les partitures, les lletres i les versions instrumentals de les cançons. Aquesta darrera demanda, l'havia facilitat sempre que se'm demanava alguna cançó en concret i jo la hi feia arribar per correu en MP3.

Enguany m'he decidit a oferir totes les peces del disc en versió Play-back a totes aquelles persones que els interessi fer-ne un bon us, tant sigui per a l'escola, com per casa. Trobareu un enllaç a la pàgina de cançons de la meva pàgina web per a poder-vos baixar un paquet ZIP amb les peces en format d'MP3.

Rah-mon Roma. Cantant, animador i rondallaire.

Que us faci bon profit!

SÍLVIA PÉREZ, amb TOTI SOLER i amb RAVID HANG

2010-11-12T23:31:00.006+01:00

Remenant avui algun que altra video, he trobat aquesta preciositat. El video tècnicament no serà d'alta qualitat, però els artistes broden un tema d'en Raimon. No vull afegir cap més paraula.

...la Sílvia em té, des de fa molt de temps, el cor robat.

10 ANYS D'AMAPEI

2010-11-12T09:20:00.004+01:00

Amics i amigues,

Enguany a l’AMAPEI, l’Associació de Músics i Animadors/es Professionals d’Espectacles infantils, celebrem el nostre 10è aniversari com a associació.

Aquest ofici d’animadors/es que ens uneix a l’AMAPEI, va començar un dia de l’any 1971 quan en Xesco Boix, Jordi Roura, Laura Pérez, Núria Ventura i Josep Maria Pujol van decidir unir-se i formar el grup d’animació per a la mainada Ara va de bo, oferint des de Catalunya un model d’espectacles infantils de qualitat únic al món.

L’animació per a la quitxalla es va posar en marxa trencant tots els esquemes dels espectacles infantils coneguts fins aleshores. A poc a poc, va vèncer les prohibicions de la dictadura franquista cap a la llengua i la cultura catalanes, i va progressar malgrat la manca de promotores artístiques d’espectacles que l’impulsessin. Poble a poble, escola a escola, es va anar refermant any rere any i, seguint el model d’Ara va de bo, van anar sorgint més animadors. A partir de l’any 1975, l’aparició de la promotora cultural Enllaç va contribuir a consolidar l’ofici d’animador/a i a la professionalització d’aquest nou gènere musical.

L’animació infantil es va convertir en un model d’espectacle divertit i, alhora, potenciava tots aquells valors que no formaven part dels llibres de text, com ara la solidaritat, l’estima, la imaginació, la creativitat, el bon gust, i el fet de compartir i no competir... També, en aquells primers anys, va ser un bon complement de l’ensenyament i l’ús de llengua catalana a les escoles, als esplais i als caus, fent possible, al mateix temps, que la mainada tingués fal·lera per la música, i s’engresqués a cantar en alguna coral o a agafar la guitarra als esplais, en uns anys en els que, cal recordar-ho, l’ensenyament musical no era present dins els plans d'estudi de l’escola com ara.

Als anys noranta, van anar sorgint molts més animadors i nous grups arreu de Catalunya. Ara fa 10 anys, una colla d'animadors van decidir unir-se i endegar l'AMAPEI, una associació que ha arribat fins avui dia i que any rere any va creixent més i més. Ja en som molts d’ animadors/es associats i, tot i que cada professional és una realitat, un estil i una manera de pensar diferent, tots els que formem part de l’AMAPEI tenim ben clara una cosa: que la nostra mainada, catalans o nouvinguts, són el futur de Catalunya i que, exercint el nostre ofici de l'animació, tenim un compromís adquirit per donar el millor que puguem oferir-li a una nena i a un nen...
I que per molts anys!!!

Sòcies i Socis de l’AMAPEI

El dijous dia 2 farem la presentació del CD “10 anys d’AMAPEI”.
US PREGUEM CONFIRMEU LA VOSTRA ASSISTÈNCIA AL MAIL junta@amapei.com

X JORNADES SOLIDÀRIES SITGES 2010

2010-10-25T00:15:00.008+02:00

Un molt bon dia amb molt bon ambient de la gent de les ONG i dels assistents; famílies, passavolants, observadors, compromesos... Amb una bona xocolatada per començar el capvespre (xocolata boníssima de comerç just).
En Joaquim Costa em fa arribar les fotos des de Facebook... En Dibango m'ha donat un cop de mà a l'actuació, proposant un petit taller de dansa africana...

REPORTATGES de la FESTA DELS LECTORS DE CAVALL FORT

2010-10-22T13:04:00.004+02:00

Passats uns dies, he rebut una sèrie d'enllaços amb materials gràfics i escrits sobre la Festa dels Lectors de Cavall Fort. Va ser un dia esplèndid, tant meteorològicament parlant, com humanament. La colla de l'organització, els col·laboradors, la gent assistent... una gran família.

http://www.naciodigital.cat/osona/galeria/1974/pagina1/festa/dels/lectors/cavall/fort

http://calaixdesastresantfeliu.cat/noticies/2010-07-13-15-25-16/85-festa-de-lectors-de-cavall-fort.html

http://www.el9nou.cat/noticies_o_0/14871/tercera_festa_dels_lectors_cavall_fort_s_acomiada_vic

L'iPhone 4

2010-10-20T15:00:00.007+02:00

Ja l'he "pillat", tot i que no cometré la bogeria de desmuntar-lo com fan en aquest video...

FESTA DELS LECTORS DE CAVALL FORT

2010-10-14T01:36:00.004+02:00

El proper diumenge 17 d'octubre, a la Plaça Major de Vic, tindrà lloc la cita anual (enguany és la tercera edició) de la Festa dels Lectors de Cavall Fort. Hi haurà activitats durant tot el dia i per a tothom. En Rah-mon hi actuarà conjuntament amb en Jaume Barri. Trobareu més informació i el programa de la festa a www.cavallfort.cat.

NOVA COL·LABORACIÓ

2010-09-21T11:36:00.002+02:00

La Federació Catalana de l'Esplai acaba d'engegar la proposta educativa Mirall, per la igualtat d'oportunitats. Amb materials pedagògics, jocs i propostes concretes molt acurades per a aplicar a l'esplai i tot el món social que l'envolta, també s'hi ha incorporat un CD que conté una desena de cançons al·lusives a la proposta. Peces d'en Noè Rivas, País de Cotó, Pep Puigdemont, Corrandes, Ai carai!, Jaume Ibars i el mateix Rah-mon, acompanyen de bracet els jocs i les activitats. No us el perdeu!

NOVES PUBLICACIONS

2010-09-21T11:16:00.007+02:00

Finalment, hem editat en DVD tres enregistraments d'espectacles d'en Rah-mon Roma. Els muntatges teatrals de contes són AKWABA, cançons i contes africans, CONTES D'INSTRUMENTS DEL MÓN i SUPERMERCAT DE JOGLARS.

Els tres muntatges varen ser enregistrats a principis del 2010 al Teatre Plaza de Castelldefels per l'empresa Alephlab. De producció pròpia, han comptat amb un ajut de l'ICIC. Ja fa uns mesos que podeu veure al canal YouTube d'en Rah-mon els Resums Pro de les tres propostes. Tot i que la vivència d'un espectacle en directe no té punt de comparació amb un enregistrament videogràfic, estem encantadíssims del resultat final.

AnADeS i ViNgUDeS De l'AmADeS, nou espectacle!

2010-05-05T10:11:00.004+02:00

AnADeS i ViNgUDeS De l'AmADeS
(de la gatzoneta a la xirinxina)
Muntatge de petit format a l'entorn de l'obra d'en Joan Amades i Gelats.

Estrena el proper dijous, 6 de maig, a les 18h, a la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar.

Ves per on; amunt i avall. Les anades i vingudes d'en Joan Amades per tots els Països Catalans investigant el folklore, presentades en un recital de contes i cançons populars… Joan Amades va recopilar tot un imaginari dels infants. En aquest muntatge de petit format hi trobareu ingredients per xalar des d'arran de terr, fins a les alçades, des de la gatzoneta fins a la xirinxina. I amb un espai per a qui vulgui cantar-ne o explicar-ne una. Sempre queda repertori per descobrir!

En aquest muntatge de petit format hi trobareu fórmules màgiques, cançons, rondalles, jocs, problemes per resoldre... i també tradició, proximitat, cultura popular, connexió, diversió, familiarietat... En Rah-mon hi fa u paper de nasos i, tot plegat, està ben condimentat amb il·lustracions originals de Mercè Galí i alguns objectes d'atrezzo. És una proposta ideal per a biblioteques i petits espais.

OBERTA LA CONTRACTACIÓ!!!

Més informació i agenda al web d'en Rah-mon, www.rah-mon.com.

CONTES D'INSTRUMENTS DEL MÓN en DVD

2010-04-27T17:10:00.006+02:00

...i ara us oferim el tast dels CONTES D'INSTRUMENTS DEL MÓN.
Després de l'estiu, tindrem a les mans l'edició en DVD dels tres espectacles teatrals de contes i música.

Ja us n'informarem al respecte...

>

L'OU FERRAT estrena "PATIM, PATAM"

2010-04-13T18:30:00.004+02:00

Créixer
“ Un organisme viu, augmentar gradualment en virtut de la seva força vital” (IEC)Un bon dia tres amics ens vam trobar i, parlant de tot i de res, vam decidir de fer plegats un espectacle que parlés d’això, de fer-se gran, de créixer. Val a dir que cadascun de nosaltres fa temps que professionalment tenim relació amb el món de la creativitat, de la música i de l’espectacle. Doncs això, que com qui no vol la cosa, patam! Ens vam trobar arrossegats en la creació d’un muntatge teatral... I que si patatim, que si patatam, es va anar perfilant el guió. Tot seguit van arribar el assajos, que van costar bous i esquelles! Moltíssima feina. Però nosaltres, igual que les formiguetes, “patim, patam”: vam anar construint un espectacle on s’hi canta, on s’hi expliquen contes i on no es para de pintar i de dibuixar!...Ara només ens cal poder compartir tot això, entre tots els que encara estem creixent, entre els que pensem que créixer és transformar-se i canviar, els que pensem que viure és augmentar en coneixements, en experiències, en maduresa i, per sobre de tot, en felicitat!... Si és així, aquí teniu:
Patim, patam!
El nostre espectacle serà ben vostre!!

PATIM PATAM és la confluència enetre les tres disciplines artístiques que treballen els membres de la companyia: l'animació, la música electrònica i l'art plàstica. El muntatge parteix del creixement com a leiv-motiv i evoluciona tot estirant un fil ben propi, amb un imaginari farcit de recursos.

Estrena Work in process a LaSala Teatre de Sabadell el proper 18 d’abril de 2010, a les 18h.

Flyer de l’estrena, amb tots els detalls

El trobareu a: www.louferrat.com

AKWABA, CONTES D'INSTRUMENT DEL MÖN i SUPERMERCAT DE JOGLARS EN DVD!!!

2010-03-18T01:40:00.011+01:00

Des de fa temps que tenia la intenció d'enregistrar els meus espectacles teatrals de contes. Aprofitant un cicle escolar on n'hi representavem els tres espectacles, vam muntar un operatiu d'enregistrament. De gener ençà, s'hi ha treballat força.

Abans de l'edició definitiva en DVD, us n'oferim un tastet en forma de Resum dels tres muntatges. Si més no, és una molt bona tarja de presentació i de difusió. De moment, us oferim el tastet de l'AKWABA.

>

...i un segon tastet del SUPERMERCAT DE JOGLARS.

CANÇONS I CONTES PER LA PAU

2010-03-15T22:02:00.003+01:00

En aquesta època de crisi, em trobo en un punt de creació. A més de l'espectacle a l'entorn de Joan Amades, que estrenaré al maig, he acabat també un nou muntatge de petit format, per a biblioteques i petites sales, anomenat CANÇONS I CONTES PER LA PAU.

La proposta és un reguitzell de contes i de cançons amb aquesta temàtica. Intento defugir els tòpics fàcils del tema per incidir en les actituds i els valors personals que ens poden portar a fressar un millor camí per la pau. A nosaltres mateixos i de retruc a la nostra comunitat i al món.

Petites joies tractades amb cura i sensibilitat i acompanyades d'unes projeccions a mida.

Presentació

En Rah-mon és un xicot alt com un sant Pau, i es presenta en so de pau i de festa tot mostrant la bandera de la pau per presentar-nos un reguitzell de cançons i de contes per fer les paus, no pas per fer el pau. Us convidem a participar-hi. Entre tots la farem grossa, posarem pau i ens en repartirem a dojo.

Quan acabem, sense cap mena de recança, marxarem amb una branca d’olivera i ens deixarem en pau.

XARXA INTERNACIONAL DE CONTACONTES

2010-03-09T23:53:00.005+01:00

Fa uns dies he estat acceptat a la RED INTERNACIONAL DE CUENTACUENTOS, una xarxa mundial amb un reguitzell de narradors i narradores tan nombrós que esparvera!

Tenia coneixement que hi havia molta gent que es dedicava a explicar contes professionalment, però he quedat astorat de l'abast que té aquest ofici arreu del planeta. Hi trobareu narradors i narradores d'una seixantena de països dels cinc continents, tots ben ubicats, i amb una petita pàgina de cadascun on es presenten i hi exposen un petit currículum d'espectacles i publicacions, així com enllaços a web pròpia, telèfons, correus... Tota una troballa pels que som amants del conte.

Red Internacional de Cuentacuentos

AnADeS i ViNgUDeS De l'AmADeS, nou espectacle!

2010-01-13T16:23:00.003+01:00

AnADeS i ViNgUDeS De l'AmADeS
(de la gatzoneta a la xirinxina)

Muntatge de petit format a l'entorn de la figura de Joan Amades i Gelats.

NOU MUNTATGE DE PETIT FORMAT PER A BIBLIOTEQUES.
Ves per on; amunt i avall. Les anades i vingudes d'en Joan Amades per tots els Països Catalans investigant el folklore, presentades en un recital de contes i cançons populars… Joan Amades va recopilar tot un imaginari dels infants. En aquest muntatge de petit format hi trobareu ingredients per xalar des d'arran de terr, fins a les alçades, des de la gatzoneta fins a la xirinxina. I amb un espai per a qui vulgui cantar-ne o explicar-ne una. Sempre queda repertori per descobrir!

OBERTA LA CONTRACTACIÓ!!!

Aquest nou muntatge està previst estrenar-lo a principis de maig.
Més informació al web d'en Rah-mon, www.rah-mon.com.

TOTS ELS INFANTS!

2009-11-23T11:42:00.004+01:00

A Cassà de la Selva han commemorat el 20è aniversari de la Convenció dels Drets dels Infants amb un acte ben bonic, tot reunint els miler d'escolars que formen part del CEIP Puig d'Arques, el CEIP Aldric i La Salle. Van llegir els Drets i van cantar conjuntament, coordinats per l'Àlex Carrera, la cançó d'en Rah-mon Roma, titulada Tots els infants. Una cançó inclosa al doble cd Si per un dia... i que ja fa força anys que volta arreu dels Països Catalans. Ens han fet arribar un video del You Tube i us el mostrem. Si voleu veure la notícia que ha publicat l'escola Puig d'Arques (on hi anirà a cantar en Rah-mon a la festa de final de curs), adreceu-vos al seu bloc.

Felicitats per la feina!

CELEBRACIO del 20è ANIVERSARI DE LA CONVENCIÓ DELS DRETS DELS INFANTS

2009-11-23T11:20:00.004+01:00

Una bona colla d'animadors de l'AMAPEI estem de

bolos per 36 poblacions de Catalunya amb un missatge comú: la Celebració del 20è Aniversari de la Convenció dels Drets dels Infants. Les actuacions, subvencionades per la Secretaria d'Infància i Adolescència, pel Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, i coordinades per l'AMAPEI.

Serem a: 19 de novembre, Reus, Sant Feliu de Llobregat i Premià de Mar. 21 de novembre: El Vendrell, Sant Adrià del Besòs, Montblanc, Terrassa, Sabadell i Figueres. El 22, a Ripoll, Prats de Lluçanès, Tarragona, Gandesa i Tremp. El 28 a Vielha, Falset, La Bisbal d'Empordà, Girona, Berga, Canovelles, Móra d'Ebre, Santa Coloma de Farners, Solsona, Igualada, Balaguer, Sant Joan Despí, Olot i Tàrrega. I el 29 de novembre a Palafrugell, Amposta, La Seu d'Urgell, Vic, Puigcerdà i Montcada. Els qui fem les actuacions som: Corrandes, Jaume Barri, Rah-mon Roma, Jordi Tonietti, Roger Canals, Oriol Canals, Lluís Atcher, Toni Vives, Can Cantem, País de Xauxa, Quina Xerinola, Carles Cuberes, Pep Puigdemont, Santi Ortiz, El Tramvia Blanc, Amadeu Rosell i Toti Roger. Un bon programa que té origen al doble CD del col·lectiu titulat "Si per un dia...", que conté 22 cançons sobre els Drets dels Infants fetes per a la ocasió, i del quan en podeu extreure informació i baixar-vos les cançons a la pàgina www.siperundia.com

Salut!

ARBRES

2009-10-13T14:33:00.005+02:00

Un parell d'artilugis inspirats en arbres m'han deixat ben bocabadat. Les noves tecnologies i el disseny s'acostumen a unir sovint i, a vegades, l'encerten de ple. Jutgeu vosaltres mateixos.

El primer d'ells, el trobareu ben explicat a l'enllaç. És força útil, especialment en entorns assolellats!

Aquest segon, potser no tan gadget, el trobareu aquí.

l'AMAPEI RECORDA EN XESCO BOIX AL MMVV

2009-09-21T00:44:00.005+02:00

Un concert memorable de tota la colla d'animadors per fer memòria d'en Xesco. Avui hem presentat el nou CD "encaraensencantes" a l'escenari de la Plaça Major de Vic, dins el Mercat de la Música Viva de Vic. Fins i tot TV3 n'ha fet ressò al Telenotícies!

http://www.tv3.cat/videos/1497709

Naltros, hem fet un petit tastet estrenant a l'escenari la formació "L'ou ferrat". L'Oriol Casas, en Weren's i jo mateix en som els components. I tenim ganes de donar molta guerra...

Ja us esquitxarem, ja...

ALS TEUS VINT-I-CINC ANYS D'ANIMADOR

2009-09-01T18:38:00.005+02:00

El bon amic Jaume Barceló m'ha deixat espatarrat. M'envià una glossa en motiu dels 25 anys de professió en el món de l'animació. La veritat és que encara em fan pensar aquestes paraules tan triades, amb elogis i crítica, tal com ha de ser una bona glossa. Crec que l'ha clavada. Moltes gràcies.

"Als teus vint-i-cinc anys d'animador"

Encarnes l'animació,
la torxa dus ben dreta,
ets persona tot condreta,
en aquesta professió.
Arreu, arreu, nomenat,
per molts ets apreciat.

Com amic vull ressaltar:
els principis-criteri,
serietat-equilibri.
Tenir amics és ben sà,
tú, d'això no et pots queixar.

Cada persona és un món,
cada vida és un drama,
dos caires, doble trama,
pels humans, que som com som.
Basta un mot, un segon,
d'un proïsme a un proïsme,
ja hem fet un abisme,
¡es confon qui es confon!.
I per molt que disfrutam,
glops de plors ens abeuram.

Cal seny de bístia vella,
i un fetge de ca de bou...
Sens això res ens commou,
la vida és gibrella.

Sempre, Rah-mon has estat,
bon amic, fort auxili,
m'entra tot un deliri,
d'emoció i feredat.
T'he fet un petit glosat,
senzilleza t'aculli,
amor i cordialitat,
dins el teu cor estojat,
l'ànim ten-lo ben guardat,
mai sofreixi termini.

De la teva professió,
fes vida en gran passió.
I de la teva passió,
intens, viu, la professió.

Una forta abraçada
Felicitats. "Molts i Bons"

Jaume Barceló

SI ENS DEIXESSIM DE ROMANÇOS

2009-07-17T02:45:00.002+02:00

Aquí teniu una cançó d'en Xesco actualitzada.
Amb l'Oriol Casas, hem enregistrat aquesta versió del SI ENS DEIXESSIM DE ROMANÇOS en l'any Xesco 2009. El proper 21 de juliol es compleixen 25 anys de la seva mort física, però en Xesco encara és ben viu...
Us la podeu baixar en MP3 si cliqueu el títol. M'agradaria que n'escrivissiu algun comentari.

SI ENS DEIXESSIM DE ROMANÇOS
L’ou ferrat (Rah-mon Roma i Oriol Casas)
H.Zaret i L.Singer. Adaptació de Xesco Boix. De la cançó “It Could be a Wonderful World”.
Quarta, cinquena i sisena estrofa de Rah-mon Roma.

Si ens deixéssim de romanços
i ens estiméssim com cal,
el món podria ser un paradís terrenal,
el món podria ser un paradís, tan llis,
el món podria ser un paradís.

Si cada petit pogués tenir un bressol,
si els treballadors poguessin prendre el sol,
si tothom tingués habitacles com cal,
el món podria ser un paradís, tan llis,
el món podria ser un paradís.

Si tothom sabés aquest petit secret,
el de pensar en els altres i oblidar-se un poquet,
no caldrien metges ni estupefaents,
tots viuriem més que contents, oh, oh, (recontents)
tots viuriem més que contents.

Si els nens i les nenes poguéssin tenir
un pit amatent per abraçar-los un xic.
Si tohom estimés sense esperar res més,
el món podria ser un paradís, tan llis,
el món podria ser un paradís.

Si podem trobar tot el que és positiu
en cada coseta de tot el que es viu
ens oblidariem de baralles i crits.
No viuriem més ensopits, ja us dic,
no viuriem pas ensopits.

Si cada moment, siguis petit o gran,
és una sorpresa que vius expectant
ens farà ben créixer tirant endavant
i el món farà empènyer constant, endavant,
el món farà créixer constant.

Crèdits
Oriol Casas: programacions i base electrònica.
Rah-mon Roma: veu, guitarra i melòdica.

Talls de veu extrets de la cançó Si ens deixéssim de romanços, cantada per en Xesco Boix amb mainada al disc “El flautista d’Hamelin (Auvi, 1982). Ell la va aprendre de la versió del It Could Be a Wonderful World que cantava en Pete Seeger.

L’ou ferrat el formen l’Oriol Casas, en Weren’s i en Rah-mon Roma.

Enregistrat a Taifa 48 (Terrassa), per David Pérez i Joan Boada, l’11 de juny de 2009. Mesclat el 14 de juliol per David Pérez, amb en Joan, l’Oriol i en Rah-mon.

CASA (Home)

2009-07-08T11:31:00.005+02:00

A casa, he proposat de veure aquesta pel·lícula en família. Crec que pot ser molt important per a tenin encara més consciència de tot el que ens envolta en aquest món. L'he començat a visionar tot sol i m'està impactant moltíssim. Crec que, fent cas a les paraules del director —i això que encara no l'he acabat de veure—, ja us la recomano.

Estamos viviendo un periodo crucial. Los científicos nos dicen que solo tenemos 10 años para cambiar nuestros modos de vida, evitar de agotar los recursos naturales y impedir una evolución catastrófica del clima de la Tierra.
Cada uno de nosotros debe participar en el esfuerzo colectivo, y es para sensibilizar al mayor número de personas que realizé la película HOME.
Para que esta película sea difundida lo más ampliamente posible, tenía que ser gratuita. Un mecenas, el grupo PPR, permitió que lo sea. Europacorp que lo distribuye, se comprometió en no tener ningún beneficio porque HOME no tiene ningún interés comercial.
Me gustaría que esta película se convierta en vuestra pelicula. Compártelo. Y actúa.

Yann Arthus-Bertrand

Aquí teniu l'enllaç al YouTube. Penseu que hi és en format "normal" i el alta definició. Us recomano la segona, evidentment.

U2, GIRA 360º AL NOU CAMP

2009-07-02T16:38:00.004+02:00

...En Bono amb el Fuentes.

Això em serveix de prèvia pel concert que aquesta nit viuré al Nou Camp.
Hi estic convidat per en Jordi, el meu cunyat i, la veritat, em fa molta il·lusió!!!

KRIABE

2009-07-02T16:34:00.001+02:00

...un nou tema del concert de la Coral Piafònica, penjat al You Tube...

TASTETS DE MÚSICA. La Piafònica

2009-06-21T23:26:00.004+02:00

El proppassat dimarts, 16 de juny, els del "Coru" de la Piafònica vam fer el concert de final de curs. L'afició a cantar es va veure realment compensada amb una actuació que ens va deixar a tots, públic i cantaires, amb molt bon gust de boca. Alguna de les peces ja ha estat penjada al YouTube, i la deixem a la vista per a què, si no vau poder gaudir d'aquell moment, en pogueu copsar un Tastet telemàticament.

ENTREVISTA A Mercè Galí

2009-06-02T17:19:00.002+02:00

Publicada a http://blocs.gracianet.cat/lelefant_trompeta/, hi trobareu una entrevista a la meva "il·lustradora particular". La Mercè Galí i jo, com aquell que diu, som gairebé de família, amb trets comuns molt estrets: Sant Llorenç Savall, esplai, Escoles d'Estiu, música tradicional, mainada i infants, amistats comunes, L'Auditori, Vallès Occidental... No és que siguem cul i merda, però ens escrivim amb certa continuïtat, ens informem de coses que passen, li encarrego alguna que altra feina...

Avui m'ha enviat un enllaç a una entrevista seva que, com que m'ha encantat, us la referencio per si algú li pot interessar. L'enllaç, d'altra banda, és molt llaminer perquè ens porta a visitar un bloc farcit d'il·lustracions, il·lustradors i ART (en majúscules, és clar!).

No ho feu pas per mi; feu-ho per ella i pel reguitzell de noms que hi trobareu: visiteu l'enllaç!!!

(A la foto, hi veieu la mare Mercè petonejant la seva filla Laia).

NOU CD: SI PER UN DIA...

2009-06-02T17:16:00.001+02:00

SI PER UN DIA...
L'AMAPEI canta els Drets dels Infants

En Rah-mon Roma participa en aquest doble CD col·lectiu amb dues cançons.
Si per un dia... l'AMAPEI canta els drets dels infants. Doble CD col·lectiu (2009).
En aquest treball hi trobareu vint-i-dues peces cuinades especialment per aquest projecte per una vintena d'animadors o grups de l'Associació de Música i Animadors Professionals d'Espectacles Infantils. Un doble CD amb ganes de fer-se conèixer arreu. Amb la participació de més de 250 persones. Disseny acuradíssim de Cèl·lula i un enllaç addicional virtual on hi podreu trobat moltíssima més informació del projecte, la seva realització, les cançons, els acords... Ho trobareu tot, properament, a

www.siperundia.org

Editat per REDISCUS. Disponible a partir del mes de març.

NOU ESPECTACLE: ÀPALI, FAMÍLIA!

2009-06-02T17:13:00.002+02:00

Rah-mon i el petit garçon

ESTRENA A LA MOSTRA D'IGUALADA, el 5 d'abril
Plaça de l'Ajuntament
No hi ha color! Quan els pares ballen amb els seus fills, creem una atmòsfera màgica, un ambient engrescador, una interacció brutal, unes situacions entranyables, especials, imborrables. Tothom qui ha tingut fills ens ho pot corroborar.
Aquest espectacle ha estat dissenyat per a ser familiar. En la dinàmica de les cançons i les danses del muntatge —creades expressament per a l'espectacle—, els avis hi ténen un paper importantíssim, els pares una funció dinamitzadora i la mainada n'esdevé el principal protagonista. Els germans més grans, els tiets, els parents... tothom trobarà motivacions per a implicar-se i xalar amb les històries cantades i dansades.

Idea i producció de Rah-mon Roma, amb grafisme i il·lustració de Mercè Galí. ...i el petit garçon és en Quico Samsó.

VAIG CREIXENT

2009-06-02T17:07:00.002+02:00

Enguany compleixo 25 anys d'ofici.
Cinc quinquenis, dos decennis i mig, un quart de segle... no es celebra pas cada dia.
De tota manera, no em ve de gust fer res sonat. És un any que a casa l'estem celebrant a diari. Amb la tercera criatura, la meva dona que torna a ser oficialment "dona treballadora" i la crisi que també ens afecta, d'una manera o altra, crec que em ve de gust fer un soparet amb tota la gent amb qui he col·laborat: músics, tècnics, il·lustradors i dissenyadors... amb els qui hem compartit tantes hores de vol i de bolos. Abans no acabi l'any haurem fet el téc, ja ho crec!!!

FENT MEMÒRIA. Xesco Boix

2009-02-11T22:30:00.009+01:00

El 2009 s'acompleixen 25 anys de la mort d'en Xesco Boix. Hi ha tot una colla de gent que està fent bullir l'olla per a recordar-lo i fer-lo present. Des del col·lectiu d'animadors de l'AMAPEI, s'han iniciat i motivat tota una sèrie d'activitats i actuacions amb l'objectiu de fer present el record, les cançons, el fer i el tarannà d'en Xesco. Ell fou el primer animador de casa nostra i, per tant, l'iniciador d'aquest gremi que treballa avui, d'una manera ben consolidada, arreu dels Països Catalans.

El logo que teniu a l'encapçalament el vaig crear des de l'AMAPEI amb voluntat d'unificar totes les iniciatives d'enguany a l'entorn de la figura d'en Xesco. Amb tota llibertat, preneu-lo! I si podeu notificar les vostres campanyes i activitats a l'AMAPEI (o a mi mateix) us ho agraïrem (www.amapei.com).

CON LOS CINCO SENTIDOS

2009-01-12T11:04:00.001+01:00

En Rah-mon participa a les 4as Jornadas de Reflexión de TE VEO. Teatro para niños y Jóvenes:
CON LOS CINCO SENTIDOS
Sabadell, 13, 14 i 15 de gener de 2009.
La asociación TE VEO que agrupa compañías teatrales de toda España dedicadas al teatro para niños y jóvenes, organiza la 4ª edición de las jornadas de reflexión en el sector. El diseño de estas jornadas pretende profundizar sobre los límites de nuestra creatividad y sobre el mundo de los sentidos. Ampliar la mirada. Enriquecer nuestro imaginario. Recrear nuevos escenarios. Excitar la curiosidad. Explorar los límites. Conocer experiencias de creadores diversos que utilizan de una forma destacada y más allá de las habituales convenciones, el mundo de las sensaciones, de los cinco sentidos. Vivir juntos y en primera persona, momentos especiales y singulares que nos ayuden a reflexionar sobre el mundo de los sentidos en las artes escénicas para niños, niñas y jóvenes.

Ben segur que hi disfrutarem.

EN QUIN MÓN VIUS?

2009-01-08T14:02:00.002+01:00

Un nou CD acaba de sortir del forn. El seu autor i artífex és en Jaume Ibars, amb la seva Trastos Band. Hi han participat una bona colla de col·laboradors i en Rah-mon hi ha posat veu en un parell de cançons i guitarra en una altra. El primer treball d'aquest sabadellenc és molt acurat i ple de matisos.

NADAL AMB RITME

2009-01-08T13:15:00.004+01:00

NADAL AMB RITME
Una iniciativa de l'ajuntament de Girona ha cristalitzat amb el triple CD Nadal amb ritme. L'objectiu és promoure la presència de nadales en català a tot arreu on es posi música nadalenca, ja sigui fils musicals i fires, mercats i parcs infantils. El disc no es ven, sinó que es distribueix en punts estratègics. Bona idea! Prou 'villancicos' i més nadales!
Es tracta d’un recull de cançons relacionades amb les tradicions més significatives del cicle de festes nadalenques. Hi trobareu peces tradicionals i populars, i també algunes de no tan conegudes. N’hi ha d’arreu de l’àmbit lingüístic català, interpretades per estils musicals molt diversos: des de grups com Ai, Ai, Ai –com aquest "Caganer" que ressona-, Pau Riba, Al Tall, Mesclat, De Calaix, Gossos fins a l’ Escolania de Montserrat, Santi Arisa o les cançons del Club Súper Tres. S'hi han seleccionat dues cançons originals d'en Rah-mon, extretes del CD PER NADAL, PAS DE PARDAL, A la fira de Santa Llúcia i A retallar papers. El projecte parteix de la ciutat de Girona, però també es vol fer arribar, en la mesura dels possibilitats, a d’altres llocs del país on també convingui. Se n'han editat i distribuït 3.500 exemplars gratuïtament.

POC PERÒ PROU

2008-08-01T17:24:00.000+02:00

Ja fa dies que no escric,
i no és per falta d’idees.
Ja fa dies que no escric,
però hi ha anècdotes,
i fets, i històries, i vivències,
i coses, i noses, i indecències,
i excel·lències,
i absències,
i dissidències,
i...
temes que necessiten ser escrits.
Però com que ningú no n’hi farà massa cas,
he decidit que siguin, ja des d’abans de néixer, un fracàs.

No vull complot amb tant de blog,
tinc el cap ple però nu el bloc.
Les vacances em són joc.
Poc però prou.

Hem arribat al 3r FESTIVAL DE CULTURA CATALANA

2008-05-10T14:14:00.019+02:00

Dimecres, 7 de maig

Avui és el darrer dia, el dia D, el gran dia del 3r Festival de Cultura Catalana de Corea. Conscientment, parlem d’aquest esdeveniment amb un xic de magnificiència, tot i saber que no és un muntatge gens espectacular, tot i conèixer que les actuacions seran molt senzilles, tot i entendre el reclam del menjar que hem preparat conté una part molt important de la motivació a l’assistència. En el fons, el coneixement i l’experiència sobre Corea i la seva gent que en té la Laura Serrano, fa que sàpiga organitzar amb molt d’èxit una trobada com aquesta. I que quedi clar que el Festival no es redueix a un petit tast gastronòmic. Tot té la seva part important a l’assumpte, a la festa.

Ahir vaig anar a descansar a les dues de la matinada. He somniat fritures, samfaina, crema, all-i-oli, calçots, paella... M’imagino que la flaire concentrada en l’apartament ha despertat els meus sentits de gastronomia indígena autòctona —catalana, és clar— aletargats durant els deu dies que fa que vaig arribar. A les nou del matí, després d’un esmorzar de fruita i una dutxa reparadora, ja m’han arribat les primeres alumnes de la Laura. Ella m’havia trucat abans per organitzar la feina. Amb una brigadeta, a la pista central del campus, han començat a preparar l’escenari: posters de difusió turística i cultural del nostre país, taules parades, prospectes ordenats... La segona brigada, la que ha pujat a casa, era força nombrosa per les dimensions reduïdes de l’apartament. He hagut de repartir feines. Reconec que m’ha agradat. Explicava coses del meu país a les alumnes —el “taller de cuina” ha estat ocupat només per dones— i responia les seves qüestions. Que si estava casat, que si tenia fills, que si la meva feina era cuinar, que si naps, que si cols... M’ho he passat molt bé i, a més, hem fet gairebé tota la feina. La majoria han marxat a les onze, i ja teniem quinze bols de crema cremada, el pernil i el fuet a punt, la samfaina llesta, l’all-i-oli, gairebé totes les truites fetes... però encara quedava feina. S’han quedat un terceto de les alumnes una hora i escaig més treballant amb les truites de patata i ceba i les de samfaina. Després, ha pujat la Laura i no hem parat fins tocades la una del migdia. Ens tocava dinar, i ens hem escapat al restaurant de la facu. 4.000 wons per barba (que són poc més de 2€). La devacle ha vingut després.

Hem decidit donar-nos descans fins les tres. Jo no tenia pas temps d’escapar-me al Palau de Changdenggkoung i, la veritat, estava prou cansat com per dedicar-me un parell d’hores a una escapada perillosa. Perillosa perquè no hi havia prou temps i, ben segur que hagués tingut problemes per tornar puntual. Ha vingut a l’apartament un xicot a deixar-me la guitarra. He estat tocant una mica, he fet una mica de llisteta de possibles cançons, i he fet anar els dits pel màstil, que després de tants dies sense instruments ja em tocava.

Llavors, mentre jo acabava les feinetes de dalt i les brigades transportaven les coses des de l’apartament fins l’escenari de la pista, ha anat venint la devacle. El cel s’ha ennuvolat. Tot s’enfosquia amb una inusitada rapidesa. La gent no ens ho crèiem, però allò estava passant de veritat i haviem de determinar el què. Ha començat a ploure. Hi ha hagut una descarregada força potent. Ha parat. Ara començava aquell moment en el què tot podia ser possible, i el dubte s’apoderava de tots nosaltres. Passavem se tot o traslladàvem? Per sort, hi havia una alternativa... que, amb tota la previsió del món, la Laura havia reservat amb temps feia dies. L’alternativa era la sala d’actes de la HUFS, un lloc molt formal. Què carai: nosaltres ens ocuparíem d’adaptar-ho tot i que fos un espai ple d’informalitat formal. Tornava a ploure. Aquest cop, amb més insistència. Vam haver de bellugar totes les taules a cobert. La pluja, que queia esbiaixada, es colava en aquella mena de porxo-escenari. La Laura va donar el cop de mà a la taula. Traslladàvem... amb tot el que això comportaria. Possiblement, tindriem menys gent. Possiblement, la gent marxaria després de la teca. Possiblement podria ser un fracàs, tot plegat. Però ens ho havíem preparat prou com per què fos un èxit. Teníem dots i capacitats d’improvisació, moltes ganes que tot sortís bé, i un bon equip de voluntaris i voluntàries al nostre servei. Havia d’anar bé. Havia de ser un èxit.

Tothom hi va posar el coll. Tothom s’hi va arromangar. I quan això passa, les coses no poden anar malament. Vam tenir prou gent. La sala no era pas plena, però la gentada que hi havia era la necessària per considerar l’assistència exitosa i per considerar la gent justa perquè no hi hagués massa aglomeracions a l’hora del menjar. La Laura va presentar l’acte amb un discurs breu, concís i molt centrador, donant la benvinguda, agraint les col·laboracions, enquadrant molt bé l’acte i fent un retrat de la llengua catalana, de Catalunya i de la tasca d’ensenyament a la HUFS. Després, sense preàmbuls, va obrir la veda pel menjar. La gent s’hi abraonava... cívicament i amb mesura... desmesurada. Els porrons no es bellugaven i me’n vaig ocupar. La gent ho va trobar pintoresc, i alguns ho volien provar. Crec que el vi va començar a fer efecte, però en el millor sentit —tampoc hi havia cap voluntat d’engatar ningú. La gent conversava, bevia, menjava, comentava la jugada, se sorprenia del menjar i demanava explicacions... el menjar va començar a desaparèixer... Mentretant, el meu ordinador s’escalfava. Haviem preparat una selecció de música en català per aquella estona i no paraven de sonar Els Pets, La Carrau, Quico el Cèlio, Quimi Portet... Rah-mon Roma, els Gossos, La Troba Kung-fu...

El menjar va ser un èxit. En Jaume Giné, em va confessar que feia molts dies que no disfrutava menjant com aquella nit. Estava becat per tres mesos i ja n’havia complert una mica més d’un, a Seúl. Va disfrutar amb la truita de patates, i amb el pernil, i amb les paelles —confesso que jo no les vaig ni veure, les paelles.

Va començar la part de les actuacions. Los novios van estar espectaculars. Van cantar clàssics latinoamericans (Besame mucho, La Bamba, Guantanamera, Quizás) amb una coreografia de percussions treballadíssima i molt resultona. Amb unes veus prou compaginades i uns vocalistes amb estil i bon deix. Llavors ens va tocar a nosaltres, els alumnes de català, la Laura i jo mateix, per cantar “El meu avi” a l’estil de Los Manolos. Va ser un èxit.

Com que la gent va aplaudir i nosaltres vam allargar, el públic va vibrar. Llavors, em van deixar sol a l’escenari per cantar algunes tonades. Vaig encetar amb una cançó de pandero i unes quartetes a l’estil de l’Ebre, amb el “De Roquetes vinc...” en el paper de tornada. No vegis; el públic hi estava abocat, deixat anar i participatiu. Llavors, vaig començar a sentir crits del darrera de l’escenari —eren les alumnes de català!— i, és clar, es va encomanar a les butaques uns “Encore! Encore! Encore!”... que vol dir una altra, una altra, una altra! Jo no em vaig fer pregar massa. I va ser aclaparador. Però el millor de la nit estava per venir. Quatre danses preparadetes van fer les delícies dels assistents. Vam demanar la col·laboració del públic per a pujar a l’escenari i vam muntar una rotllana prou macota que ocupava tota l’escena sense apretors. El rogle, La Bolangera, La Xampanya i El Cercle van ser les quatre candidates. Quatre danses tradicionals senzilles (i un xic adaptades) van servir per mostrar un xic de tradició i folklore, i desentumir qualsevol entumiment. A l’escenari, a part dels alumnes de català i alguns d’espanyol, hi havia professors universitaris, la Kyunghee (la jefa de la Laura), alumnes de la HUFS, i les meves apreciades brigades internacionals en pes!!!

Veure tota aquella colla dansar va ser una recompensa a totes les hores esmerçades en muntar aquell esdeveniment. I encara. Encara vam comentar que tots els prospectes que hi havia a voltant de l’escenari eren per qui els volgués. Prospectes que retrataven aspectes del nostre país —molta de la gent que hi havia allí tenien ja algún coneixement bàsic de Catalunya. Després, els agraïments i els obsequis. Vaig obsequiar a la Kyunghee Kim amb una barretina, a la Laura una segona, i pels onze alumnes de català de la Laura un plec de samarretes meves. Tothom va estar molt agraït per tot plegat, i vam acabar l’acte amb un multitudinari aplaudiment mutu. La gent s’havia quedat fins el final, no pas per compromís, sinó perquè s’hi estava bé. Hi havia hagut un molt bon ambient.

Quatre comentaris, quatre encaixades, comiats... i ens en vam anar a sopar tota una colla de gent; les estimades brigades, la Kyunghee, la Isabel (professora d’una altra uni), tres alumnes becades d’Erasmus que no s’havien volgut perdre la festa, la Laura i en Marty. Soparet coreà i brindis cervesero.

Però la nit no va acabar aquí. Jo marxava l’endemà, s’havia acabat la feinada de les Jornades i hi havia molt bon ambient... doncs vam muntar la Marty’s Party... a casa en Marty, és clar. Musiqueta a dojo, conversa, peliculetes i fotos de la festa (vaig baixar el portàtil i em van passar totes les fotos i films que la gent havia fet durant la festa) i altra vegada danses. Havia baixat també l’acordió i en vaig tocar algunes (catalanes i d’arreu). Que si un vals, que si una masurca... i ens vam aventurar a fer-ne de les típiques amb músiqueta. La nit també va ser espectacular. Cap a les tres, em vaig decidir a retirar-me. La meva “responsabilitat” es va destapar. Haviem quedat a les 10 del matí per anar a buscar l’autobus cap a l’aeroport... i encara tenia l’apartament fet un nyap i la maleta per fer. I necessitava dormir, descansar una mica tanta tensió acumulada durant tot el dia. Em vaig anar acomiadant de tothom —no pas abans de regalar les barretines que em quedaven—, petons i abraçades un a un. Encara hi va haver algun intercanvi de targetes. Quan em vaig estirar al llit —no sé pas, de veritat, l’hora que devia ser llavors— em sentia totalment satisfet. Ja no recordo res més.

I VA LA DESENA: SI ENS VEIÉS L'ISMA...

2008-05-06T15:05:00.010+02:00

Dimarts 6 de maig

Això ja és la recta final. Avui, hagués fet un bon ple. Amb la Laura hem preparat la llista, hem anat a comprar al super i hem estat la resta del dia preparant la téca. Que si patates per les truites, que si la ceba, que si la crema catalana, que si la samfaina... hores i hores de preparatius. Els qui llegiu aquestes ratlles ja sé què penseu: “ja era hora que treballés!”... però és que fins ara he acomplert perfectament el programa. Els tallers eren una part del conveni laboral, i la festa de demà, la part més forta. Demà serà esgotador, ho sabem del cert, però avui hem avançat molta feina i, de fet, ara que aquí són les deu de la nit, encara estic animadet per a continuar cuinant. La qüestió és si podré escapar-me demà al Palau que havia d’haver visitat avui. Sí senyor, sí! Havia mirat molt bé els horaris i com arribar-hi, però resulta que tanquen un sol dia a la setmana... els dimarts, i avui és dimarts!!! My goss i a poss!!! Per això no he fet el ple.

He aprofitat per xafardejar una estona als mercats d’electrònica de Chom-no i els carrers adjacents. Al·lucinant: centenars i centenars de botiguetes de pocs metres quadrats (algunes ténen més gènere fora que dins) amb els productes electrònics més inverossímils. A part d’aparells de so, micros, taules, high-end fidelity, video i TV, el que causa major sorpresa és trobar decantadors de laboratori, separadors de partícules, microscopis electrònics, forns d’assaig d’altes temperatures... a peu de carrer! És impensable en qualsevol altre continent, la veritat. Àssia és única. Tot pot semblar precari, peò tot rutlla amb la tecnologia més sofisticada... i fabricada al país. I a Espanya? A la península es van sentin expressions com “Capitan: mande firmes.” És demencial.

Ei... i quina sort el bon rotllo dels sopars. Malgrat el cansament, són necessaris.

Potser demà, si la feina està avançada, podré escapar-me a Palau. Seria un bon comiat cultural del país: cuina catalana, palau i festa catalana. I quin programa!

NOVENA ENTREGA: ENCARA UN DILLUNS DE RELAX

2008-05-06T00:16:00.011+02:00

Dilluns 5 de maig

Un altre deia festiu. Avui —de fet era ahir, que això de pensar en dos horaris és una bogeria—, va ser un dia a mig gas. Mati de barbacou al terrat de la Laura i la Letizia, i la Nozume, i el JB (Jean Baptiste), amb musiqueta i corda per a saltar. Abans havia estat escrivint i preparant coses pel Festival.

A mitja tarda, m’ha vingut molt de gust fer un altre passeig, i me n’he anat cap a l’estació de Dongdaemun. Allí hi ha la porta del nord, la Heunginjimun, i el macro mercat de Dongdaemun. Tot i que era festiu, s’endevinava un mercat de molta envergadura. Després encara m’he arribat fins la Jongo 3-ga, tot passejant per l’avinguda de Jonggak per observar més paradetes, botigues de roba, centres comercials sota terra, paradetes de plantes i de jardineria, botiguetes de cds i dvds i, com a tot arreu, xiringuitus de tot tipus de menjar.

He sopat sol vora la Uni i me n’he anat a dormir d’horeta. Aquest matí de dimarts, que ja no és festiu i el dedicaré a treballar, vull fer abans una breu escapada al palau de Changgyeonggung. És una aposta segura, perquè Changgyeonggung, amb el jardí secret de Huwon dins seu i el santuari real adjacent de Jongmyo, està declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. M’he despertat d’hora —ara són les set, i porto cada vegada més desgavell horari— i me n’aniré a quarts de nou a agafar el metro, per ser a les nou a la porta d’entrada. Una visiteta ràpida d’una horeta i mitja em podran retornar a les 11 a fer la feina de la recta final. Tinc temps encara per penjar quatre fotos d’ahir.

CAP-DE-SET-MA-NA ...ESGOTADOR!

2008-05-05T04:28:00.014+02:00

Diumenge, 4 de maig

Ahir no estava per lletres. Vaig tenir el dia més cansat de fa temps... (sense comptar alguns dies intensius de nens que tenim els pares, certament!). Per tant, essent les nou del matí d’un dilluns festiu aquí, diada inter—nacional del naixement de Buda, relato quatre coses del diumenge.

Vaig començar el dia sol. No havia quedat amb ningú i em va semblar oportú fer la meva. Tenia tres altrernatives... i potser les podria fer totes. La primera (1=il/xinès o hana/coreà), visitar una restauració d’un poblat coreà tradicional, a Namsan Kol —a l’estació de metro de Chungmuro, al sud de Seúl, però no massa lluny del centre. Segon (2=i/xinès o dul/coreà), passar-me per la Parade del dia. Tercer (3=sam/xinès o set/coreà), visitar un dels temples de la ciutat, i triava el de Changgyeonggung (quin joc de lletres!). I començo amb el programa visitant el poblet, que he trobat meravellós. Realment te’n fas clarament la idea de com es vivia (si més no la gent “respectable”), i és tot un estil, amb totes les comoditats ben estudiades (calefacció, aïllament per a les neus de l’hivern, menjars i conserves per a tot l’any (aquí rau la gran importància del Kimchi)... i he rebut un regal inesperat. Allí s’hi celebrava un casament tradicional real!!! M’he quedat força al·lucinat i, evidentment, he fet força fotos a la gent i a l’indret.

Se m’ha passat el matí volant. Eren quarts de dues quan he decidit tornar al centre, a Insa dong, a menjar. Hi he arribat a les tres... tot i que hi havia molts restaurants tancats (aquí la gen sol dinar a la una del migdia, més o menys) he trobat oberta una franquicia de restaurant coreà, I he dinat coreà, un plat anomenat Man-doo. Una mena de pasta farcida de verduretes tallades molt fines i acompanyades pel sempitern kimchi, la soja i els pebrotets picantets (el diminutiu no ho és en gust, que quedi clar). Per cert, si mai aneu a Àssia, recicleu-vos abans amb els palillos.

I a passejar encara més, però ja no m’he mogut de la “parade”. La festa del naixement de Buda és una autèncica celebració. Aquest país, que té la consciència religiosa molt arrelada; és una finestra oberta amb moltíssims dels països veïns i propers. El concepte religiós Budista, malgrat les moltes “esglésies” existents, és inclusiu, respectuós, antiviolent, en una paraula: Zen. Una filosofia de Pau. Això es percep en celebracions com aquestes. Sóc un privilegiat; una sola setmana a Corea, i enxampo la festa nacional —bé... enguany, la diada del naixement de Buda és el 12 de maig, però ja es comença a celebrar aquest cap de setmana. I en què consisteix, la festa? Bàsicament; a més de les trobades als monestirs dels pelegrins d’arreu dels països busistes que es donen cita a Seúl, la festa té un punt d’atracció amb el “Buddish Street Festival”, al cèntric carrer d’Ujeonggungno. Allí hi he trobat, per a entendre’ns, una mena de Festa de la diversitat Assiàtica, amb el nexe en comú del Budisme. Zona cultural, menjars típics d’arreu, artesania tradicional, àrea de compres, àrea de tallers participatius (llanternes, nines, penjolls d’esmalt, vanos, origami, mocadors, estampació, tints, ... brutal!!!), àrea de desitjos, àrea de meditació (el cartellet deia “prova 5 minuts la teva concentració”)... incommesurable. Com us podeu imaginar, ja no m’he mogut d’aquí, amunt i avall, avall i amunt.

A les 5 em trucaria la Laura, i hem quedat que cap a quarts de 7 serien tota la colla a l’estació de Jongno 3(sam)-ga per veure la passada. I m’ha trobat de casualitat. Era a l’altra banda del carrer (6 carrils per banda!). A mi se m’havia acabat la bateria del mòbil que em va deixar. Amb tota la seva colla del món, hem presenciat la cercavila de les llanternes. Comparses amb llanternes de mi-i-una formes i colors, grups folklòrics, carros amb llanternes gegants, monjos, pelegrins, cors, estudiants budistes... Dues hores sense parar, i no pas lent sinó força “pali-pali”, com passen totes les coses al país. La veritat és que jo ja no podia amb la meva ànima. Ha començat a ploure amb més valentia —tota la tarda havia xispejat. Hem decidit anar a sopar, i s’ha de reconèixer que hem tingut sort amb el soparet; ha estat impensablement més fabulós del que hagués pogut imaginar. Sopar amb “espectacle” inclòs!

Les borratxeres són habituals, especialment entre els homes i en cap de setmana. Quan la gent beu, ho fan en desmesura, got rera got, shot a shot i, és clar: la cosa puja i puja... Ahir a la nit, vam sopar en un restaurant amb un grup que estaven de celebració. Era una mena de comiat de “solteria”. Hi afegeixo les cometes perquè la parella anaven cap al segon matrimoni. Vaig al·lucinar amb la beguda que eren capaços de prendre. Hi havia quatre homes —penseu que eren els més grans del grup!— que anaven totalment gats, van anar agafant una alegria a sobre que no us podeu ni imaginar. Un s’entrebancava amb la nevereta del restaurant i la tombava repetidament, l’altre pujava baixava l’escala sense parar —un cop va baixar ben de pressa... I tots ells cantaven. I, com que al pis només erem ells i nosaltres, ens va tocar participar de la seva festa. Van buscar “the boss” —per a ells, cultura de treball, sempre hi ha d’haver un cap— i van trobar la Maria, la portuguesa, que va haver de cantar una cançó. Després les mirades em van enfocar i em va tocar a mi. Ben mirat, què collons! Se’m va acudir cantar —gran cançó!— “La Filomena”. No ho dirieu mai: va ser un èxit. Tothom picava de mans, reia... i me’n van fer cantar una altra i tot! Tot es va acabar convidant-nos a beure a tots un “shot”, altrament anomenat Sant Hilari. Sort que ja marxavem, que sinó encara haguéssim acabat cantant el “Triste y sola”...

Com que la Festa Final s’havia alul·lat —encara plovia, i força—, la colla vam consensuar anar a prendre alguna copa... i seguint la tradició, de cerveseta. Una hora després marxava en taxi cap a casa amb la Nozomi, la japonesa del grup. Els metros xapen a quarts d’onze. Entrava a casa baldat. I avui, després de la dutxa, encara tinc cruiximents als peus. I com m’agrada dir, les cames em fan... xup-xup. Però s’ha d’aprofitar el dia. Crec que ara m’escaparé cap al palau que vaig deixar penjat ahir i, cap a les dues... o les tres... sembla que hi haurà una “barbacou” —se m'acut la cançó de l'Oliver...— al terrat de casa la Laura i la Nozomi. Aquí, la brigada internacional no para!

SETENA ENTREGA: COMPORTAMENTS CULTURALS ANTAGÒNICS

2008-05-05T02:18:00.003+02:00

Quan confrontem dues cultures sempre hi ha diferències de comportament, maneres de fer antagòniques, curiositats i rareses entre elles. Quan caus de cop en un món cultural nou, te n’adones realment de la necessitat d’aclimatació i que algú et faci unes prèvies informatives aclaratòries.

Escriure els noms propis. Mai no ho has de fer amb el color vermell. No només és una gran manca de respecte, sinó que és sinònim de mal averany, ja que el color vermell simbolitza la mort. És el color que s’utilitza pels morts al país.

Assenyalar directament algú amb el dit. És ofensiu. Quan organitzo danses, acostumo a assenyalar la gent per triar parelles o grups, donar paper d’home o dona a la gent... Mal fet. Si vols assdenyalar algú, ho has de fer amb el palmell de la mà cap a tu mateix, i gestualitzant lentament.

Danses de convit. He de renunciar a aquest tipus de danses. La vergonya paralitza els joves. És impensable que algú vulgui situar-se al mig d’una rotllana. Patiria un xoc de ridiculesa espantós. Tanmateix, he hagut de prescindir de moltes danses tradicionals perquè per ballar-les es feia indispensable establir contacte físic. En d’altres, les he adaptades per a evitar-lo.

Tocar. A mi, com a bon mediterrani que m’agrada comunicar corporalment, aquí de tocar, res de res. Màxim al bus o al metro quan van plens, però no passa ni això!

Gesticulació corporal. Els coreans no són molt expressius. Opten per limitar el contacte directe amb el cos a una escueta apretadeta de mà cortès. Diuen que la gesticulació excessiva pot arribar a ser ofensiva o, si més no, fer creure que el qui gesticula està enfadat. Demostrar afecte públicament no és gens comú, sobre tot en les persones més grans. Ara bé; en tema de reverències, són els reis! Per norma, els joves reverencien els majors, i quanta més diferència d’edat, gairebé podriem dir que més angle d’inclinació.

Jugar. He vist en repetides ocasions aquest joc que teniu al video. M'ha costat filmar-lo, perquè sempre l'atrapo a punt d'acabar-se, però he entès que és una mena de pedra-paper-tisora que, en aquest cas, serveix per a pujar graons quan guanyes. Qui guanya més jocs, puja més graons, així de fàcil!

Sabates. Com que a Corea és tradicional seure, menjar i dormir a terra, és preceptiu treure’s les sabates quan entres en una casa coreana, o en alguns restaurants. No és mal vist, ans el contrari, es jutja cortès mostrar els peus nus, tot i és més recomanable anar amb mitjons —o mitges— al visitar alguna família coreana.

Invitacions. Els ciutadans del món són força dispersos en el tema de les invitacions. La mentalitat coreana no accepta que cadascú pagui la seva consumició, sinó que seràs convidat o hauràs de convidar.

Salutacions i expressions de gratitud. Són importantíssimes pels coreans. Cal començar un encontre amb salutació, respondre i rerespondre. Quant més edat dels que es presenten o despedeixen s’ha de mostrar mes respecte i és preceptiu reverenciar-se davant la persona major. Això pel que fa a normes d’educació.

Edat i estat civil. Com a vigència de les creences de Confuci, que continuen essent molt vigents a dia d’avui, els coreans dónen molta importància a l’edat. Els menors han d’obeir els majors, sense demanar explicacions (ja els ensenyariem Confuci als nostres fills, a vegades!). Una persona casada és considerada adulta. E veu que era per això que les alumnes de català i d’espanyol em preguntaven l’edat i si estaba casat. No era pas per lligar amb mi, sinó per saber si era adult!

ENLLAÇOS AL "LOTUS LANTERN FESTIVAL"

2008-05-04T02:09:00.002+02:00

Ahir, em vaig oblidar d'adjuntar aquests enllaços que porten a un parell de llocs ben canyeros. El primer, a la pàgina oficial del Lotus Lantern Festival i, el segon, a més de portar-vos en un inici a una petita explicació de la festa i mostrar-vos el programa d'enguany, allotja un reguitzell de recursos diversos de Corea.

Si us interessa, pengeu-vos-hi una estona.

Salut!

CAP-DE-SET-MA-NA!!!

2008-05-03T15:48:00.051+02:00

Dissabte 3 de maig, volta que voltaràs.

Avui, solament deixaré al bloc algunes fotos i films, amb un petit comentari. Ha estat un dia de passeig total, i d'inici del Lotus Lantern Festival. Anem a pams.

A punt d'entrar al mercat de Namdaemun (me'n ric del de l'altre dia!!!), m'aturo davant la Soungnyemun, a la porta del sud de la ciutat. De fet, està tapada per restauració. No tenia cap protecció i un pobre vellet de 70 anys se li va acudir cremar-la. No en va quedar res.

El mercat, és un formiguer dels grans!

A Corea, també són aficionats als peus de porc. De fet, és una menja molt esquisida i valorada.

Les botigues, al detall són precioses. Aquí teniu l'arrel de ginseng en conserva.

A Cheonggyecheon hi ha un catalanet. I precisament avui també ha començat la Festa Major de la ciutat.

Això són Llanternes que representen el SALMUNORI, una formació musical característica i també dansa tradicional coreana.

Al carrer més típic de la City, al barri d'Insadong, trobem la cercavila de les autoritats, que enceten la Festa Major. Inicia la comitiva un grup de SALMUNORI i, després, la banda i les autoritats pertinents.

Aquests recipients de ceràmica s'utilitzen per guardar el KIMCHI, la col fermentada que es fa un cop l'any perque duri 365 dies. El trobareu a tots els àpats.

La Laura i Jo, acabem de fer un te coreà i hem volgut sortir els dosa la foto.

Li havia promès al meu fill aquesta imatge...

Ja som enmig dels preparatius del Lotus Lantern Festival, i hem entrat al temple budista de Jogyesa.

Ens ha vingut de gust pujar a la Torre Samsung. A dalt hi ha un restaurant, però no hi hem pas pujat per la teca, sinó per les vistes. Al fons de l'avinguda, hi podreu veure —això sí, molt petiteta— la Hunginjimun, altrament anomenada Porta de l'Est.

Amb qualsevol reclam es munten les paradetes. No només de menjar, de beure, de cosetes, mandangues i punyetetes, de verdures, de peix, de sabates (sabaters inclosos)... i de lectors de les ratlles de les mans.

Hi ha parades xiques i n'hi ha de grans. Gairebé totes són mòbils, com aquesta. De fet, aquesta té un valor afegit: sempre està muntada...

Aquí teniu el SALMUNORI de la Parade, amb drac inclòs!

Un detallassu del drac il·luminat

Una super llanterna.

I, finalment, dos il·luninats. Apa, siau, que aquí és tard... tot i que no vol pas ploure.

FENT UN TOMB

2008-05-02T17:55:00.005+02:00

Divendres, 2 de maig

Ahir vaig anar a dormir a la una. Després d’escriure el bloc, vaig estar una bona estona fullejant la guia. Tenia el matí lliure i volia fer alguna cosa una mica sonada, si més no, per perdre’m a Seúl… i si m’he perdut! Me n’he anat caminant, tot xino-xano pels carrers de la zona —gairebé tres quarts de camí— fins a un mercat anomenat Gyeondong. Brutal. Gran, immens, amb un munt de parades, una munió de gent encara acceptable (hi sol haver major gernació a la tarda, però a 2/4 de 12 ja està tot acabat de muntar. Les peixateries, especialment, m’han encantat. Tots els peixos arrenglerats, preparats per volums, per formes i tipus… tot polit, amb regadores i petites mànegues per ruixar el peix… Haig de reconèixer que el color de les verdures i la fruita és molt més cridaner, però és més habitual de veure en altres llocs, i no passa així amb peixateries com aquestes.

Ep!!! Me’n vaig a classe…

* * * * *

Acabo de tornar, a quarts d’1 de la matinada, de fer la cerveseta del divendres. Compartíem taula una canadenca, la Carry, Una coreana, un anglès, la Laura, una americana, dos que no he aclarit d’on eren, un occità, en Jean Baptiste, un romanès i jo mateix. Quan hem arribat, marxaven una parella de francesos, home-dona, però que no són parella; estan casats amb dos coreans… Us juro que amb una sola setmana no és pas possible ubicar la gent al món, i el món esdevé, veritablement, un mocadoret, amb aquest panorama.

Tela, la tarda. A la 1, me m’anava a classe. Avui, d’1 a 3, amb els 11 alumnes de català. Ha estat fabulós. Jo no aprenc tant rapid com ells, però mica en mica vaig copsant les reaccions, els tics culturals, els punts febles… Avui no he comès cap bestiesa gestual, tot i que voldria rebre aquell feed-back que necessito per a continuar i no hi és. Bé; no hi és de la mateixa menera que a casa nostra. Hi és, però diferent. L’has de saber esperar al final, descobrir-lo en gestos i mirades respectuoses… Us asseguro que hi és. El vaig descobrint, sorprenentment per a mi, miqueta a miqueta. La Laura, evidentment, hi fa molt per encomenar l’entussiàsme per assistir al Festival de Cultura Catalana. No paro de rebre salutacions al campus i, ben mirat, només han passat davant meu una cinquantena d’estudiants… dels quals una vintena de nòvios van passar olímpicament… Total, que un s’ho diu a l’altre, l’altre a l’altre… i així anar fent.
M’han fet preguntes, hem estat dialogant, hem cantat, hem dansat, hem rigut força, m’han cantat “El meu avi” en versió de Los Manolos… res a veure amb los nóvios.

A les 5 tenia també una sessió més curteta que l’anterior, d’una horeta, amb els d’espanyol bàsic. Erem 18 persones en total, i ha estat més reeixit encara que amb els alumnes de català. L’experiència coreana qualla. Fins i tot, en acabar la sessió, una alumna m’ha demanat si podria ensenyar-li salsa… i ens hem quedat deu minuts més ballant la salsa. Crec que amb sis mesos potser podria provar de passar oposicions a la HUFS.

He acabat les sessions força content. Després, agafant el bus, hem anat a la zona nord de Seúl, un barri amb alt índex de teatres, restaurants, cinemes, karaokes (també una mena de “plaga” a Corea, com al Japó, però amb una funció molt clara de desinhibició i relació social molt potent). Hem passejat força i ens hem acomodat en una terrasseta a sopar. Amanida de calamars arrebossat amb salsa de sèsam i tallarines amb cloïsses i verduretes (hi havia, us ho asseguro, chile picant, que encara em crema la llengua!). Aquest cop, la conversa ja derivat a la història de les dues edicions passades d’aquest Festival de Cultura Catalana i a l’actual. Diferències, accions, funcionaments, reaccións, actituds de totes les parts… He entès, finalment, moltes coses, i ha valgut la pena esperar fins aquí.

Després, hem passejat tot esperant un bus i jo he aprofitat per fer alguna compra, algun family gift… fins que hem preferit agafar un taxi i anar a petar al Viking Club, on ens hem trobat amb la colla de profes estrangers de la HUFS que explicava abans, per fer la cerveseta de divendres al vespre. Ells i elles tornaven d’una mena de sopar institucional amb els ambaixadors dels països respectius que ténen relació amb els estudis de la HUFS.

Escrivint, s’han fet quarts de dues. Al campus hi ha festa: una banda va tocant rock-punk estripat, justament ara que volia tancar l’ordinador. Què hi farem. Demà, a les 11 hem quedat uns quants per anar a Insa Dong (el barri dels artisans), a la City, a veure algun temple i poder començar a tastar l’aniversari de Buda, la festa nacional en la que tot el país encen milers i milers de llanternes al mateix moment del mateix dia, tot demanant desitjos. No s’encendràn fins el dia 12, però ja es fan els primers preparatius, i no és question de perdre-s’ho…

Com es diria cantant: Cap de set-ma-na!!!

PRIMERES SORPRESES

2008-05-01T16:34:00.012+02:00

Dijous, 1 de maig. Festa del treball, treballant.

Vès per on; aquest matí, tot ben relaxat. He dormit força i d’una tirada. Em sentia cansat, però en principi no m’ha semblat pas estar esgotat. Després d’esmorzar un entrepà i aigüeta —havia anat de compres el dia abans a comprar tots els elements de subsistència— he volgut anar al mercat més proper de la HUFS, però no m’ha anat bé l’aposta. A les deu del matí, tot just algunes paradetes començaven a muntar-se. Passejant pels carrers, recordava els Hutons de Beijing, uns carrerons dins d’una gran illa de cases envoltada d’avingudes amples. La sensació era la mateixa: de foraneïtat.

Després me n’he anat a passejar pel campus de la Kyung Hee. Un campus monstruós, gegantí, amb una universitat farcida d’estudis. La sola visió de la biblioteca, t’esparvera, ja que sembla Notre Dame (la veureu al fons de la foto)… però hi ha edificis de tota mena; des de prosoviètics (residencia d’estudiants), fins a senyorials (similes amb el Partenó, són de fàcil efectuar, passant per escocesos (reproducció d’un Castle), límpics (un pavelló esportiu magnificient)… una passada… i pleníssim d’estudiants.

Hem anat a dinar amb la Laura, la Maria Joao —portuguesa—, la Letizia —brasilera— i la … ¿? Ara no recordo el seu nom… que és coreana. I hem triat un restaurant japonès. Per menjar pasta amb xampinyons, o bé truita amb gambes, o bé arròs al curry. Un menú típic, boníssim i ben barat (uns 7.000 wons. Perquè us feu a la idea, un euro són ara 1.600 wons). Al vespre soparem carn amb verduretes, tipus fondue, però sense oils. Amb una miqueta de greix per netejar el recipient i santes pasqües. Al vespre sopavem amb una portuguesa, una brasilera, un austríac, una parella d’alemanys embarassats de 20 setmanes i una anglesa. Ja us dic jo que acostuma a sert habitual, i arreu. Els forasters, quan ho són, se’n senten. No hi ha res a fer. Nercessiten riure’s de les circumstancies en què estan immerses i, sobretot, compartir stones per alliberar-se de les càrregues ocasionades per les grans diferències culturals i el que això comporta per a la convivència. Pel que copso, la militància cultural —deixeu-m’ho anomenar així— té uns limits ben clars quan no tracten amb respecte el professorat estranger. Baixar sous, pressionar, controlar, manipular… són verbs que he anat sentint a les converses d’ahir, i especialment d’avui. I és que, com s tot arreu, passen coses contínuament!

Avui he participat a la primera classe; un grup d’estudiants d’espanyol de nivell intermig. 20 alumnes amb els que he pogut explicar —en un castellà no gaire quixotesc, tot sigui dit de passada— concepts bàsics de la dansa a Catalunya. Partint de les cançons de bressol, el contacte físic amb els pares i els jocs de falda, hem arribat a la dansa a l’escola i a les festes populars per passar als esbarts i les manifestacions populars de festa que inclouen les danses. Tot breu i intel·ligible, clar i escuet. Llavors hem ballat algunes danses, tant catalanes (El Patatuf, La Bolangera, Volta cap aquí…) com d’animació i en llengua espanyola (La Conga, Para bailar…) i d’arreu del món (un Cercle, un Vals familiar…). Havíem començat amb algunes cançons i algun joc per trencar el gel. La sessió ha estat de gairebé dues hores i haig de reconèixer que m’ha costat. M’ha costat també alguna reprimenda de la Laura (és de mala educació assenyalar la gent amb un dit! No haig de jugar-me-la quan ballo mirant directament els ulls de la gent, ni fer ballar una persona sola enmig d’una rotllana, ja que ténen molta vergonya). L’experiència ha estat força reeixida i, si més no, els alumnes han mostrat un interès en tot moment. Pot ser també per disciplinats? Aquí hem tingut una gran falla: no hem fet cap foto ni cap filmació!!!

Després ha vingut la sorpresa. Teniem cita amb el grup de música “Los Novios”, que són una trentena llarga i fan els seus assajos els dimarts i els dijous de 6 a 7 de la tarda. La Laura els tenia avisats, sabien qui era jo i que hi aniria… i han passat olímpicament de nosaltres, especialment de mi, és clar. Han continuat fent allò que tenien programat com cada dijous: assajar algun tema en espanyol (és un grup d’aficionats del departament d’espanyol). El tema d’avui es titulava, i quina coincidencia amb la situació, “Dónde voy”. Reconec que estava descolocat, al·lucinat, desprovist de cap explicació entenedorament lògica que pogues justificar aquesta actitud… però podia arribar a pensar que no estaven ben informats, o que havia dit alguna cosa improcedent, o que… però la Laura estava encara més al·lucinada que jo. Amb l’experiència de dues jornades, sembla que ho pugui tenir tot controlat, però no és així. Sempre hi poden haver sorpreses… que és allò que escrivia no fa gaire!
Jo havia deixat la càmera sobre el pupitre per no oblidar-me’n… però no hem tingut ni ganes, ni esma, ni pensamentde fer cap foto!!!

He tornat a veure un minut els practicants de l’Aikido. Avui us deixo escoltar dos segons el seu so.

HOSPITALITAT COREANA

2008-05-01T02:00:00.005+02:00

En moltes cultures se sol parlar de l’hospitalitat. Sovint, solem emetre judicis, comentaris tòpics sobre aquest concepte. Ahir vaig copsar el significat de la hospitalitat coreana. Ens va convidar a sopar la cap del departament d’espanyol, la sra Kyunghee Kim, en un molt agradable restaurant vora el campus. El sopar, típicament coreà, consistia en una paella plena a vessar de verdures, bolets i carn de vacú que es va coure davant nostre, al bell mig de la taula, mentre xerràvem pacientment i animada, Envoltant el fogó, un munt de platets amb col fermentada, peixets adobats, arrel de loto, espinacs, bledes amb soja, pebrots mig ensamfainats —sempre amb aquell to picantet del bitxo—, i una salsa de llavors, ginseng i amb màgia de condiment.

La conversa va fluir sense pausa i en vaig fruir força. Parlarem de cultura coreana, de l’evolució social, del culte al treball —un llegat del passat que s’ha actualitzat amb la modernitat i la societat de consum—, de la difícil conciliació entre aquesta cultura del treball i la vida familiar. Tant és així, que vam establir paralelismes i comparatives entre l’estres laboral dels adults i l’estres exhacerbat que pateixen els nostres fills, amb calendaris d’activitats plens a vessar, carregadíssims. Vaig notar que una consciència coreana sobre el tema existeix —ja ho havíem comprovat també a la Xina fa un any i mig—, però sembla que s’hi pot fer ben poca cosa. La voràgine és tan potent, que es fa molt difícil sortir del corrent imperant, desmarcar-se de la tònica global. De fet, es té la sensació que sortir del corrent és fer una mala passada a les creatures, que potser es perdran el carro de l’educació…

Evidentment, també vaig haver d’explicar el meu ofici —no sé pas si em vaig saber explicar, perquè és un ofici que divergeix tant de la vida universitària… I vaig parlar també de la difícil conciliació a casa nostra entre família i treball, especialment en aquells oficis dels autònoms i els artistes…

La Kyunghee es va ocupar molt de mi. També va trucar algun responsible dels alumnes perquè avui al matí m’acompanyessin en un passeig guiat pel barri. Pateix molt per mi. No vol que em perdi —jo vaig comentar que avui “em perdria” pels carrers i ho va interpretar pel canto dolent de l’expressió. Em va donar la seva targeta —és un esport típic del món assiatic; en un dia, ja en tinc tres!—, que la truqui si em passa res, que està sempre en disposició. D’altra banda, vam parlar de la feina que ha fet la Laura amb aquest Festival de Cultura Catalana, que ja arriba a la tercera edició. La Kyunghee està molt amoïnada perquè la Laura se’n va el proper juliol. Deixa la facultat. I potser està més preoucupada pel conveni que han signat amb l’Institut Ramon Llull i la incertesa que queda amb el projecte i la vacant de la Laura. Qui substitueixi “la professora” Laura Serrano, fora ideal que també substituís “l’activista i agitadora”. Com tots els canvis, es fan difícils de pair a totes bandes… però ja hi ha dues persones possibles com a candidates.

Sembla que repetirem àpat. Si més no, per acomiadar-me. El més probable és que sigui per sopar plegats el mateix dia del festival, el 7 de maig, tot i que la Kyunghee també vol que compartim algun àpat al restaurant del darer pis de l’edifici cenral del campus. Tot un luxe, vaja.

ARRIBADA I ACLIMATACIÓ

2008-04-30T12:14:00.007+02:00

Vista del Campus de la HUFS des del meu apartament

Dimecres 30 d’abril

El vol, la veritat ha estat molt tranquil. He dormit força i amb el veí coreà no ens hem pas molestat gens, ans al contrari. La Laura m’esperava a l’aeroport i hem fet un trajecte prou llarg com per xerrar una bona estona —una hora i mitja— fins a la Hankuk University of Foreign Studies. Llavors, els protocols de l’apartament, els companys de facultat, de departament, hem saludat uns quants alumnes, hem dinat un espectacular sushi japonès, hem visitat la facultat, he conegut en Josep M. Coll, professor de Marketing internacionsl a diverses universitats coreanes —és de Castellterçol i tenim coneguts comuns!— i en Jaume Giné, de la Korea Foundation Field Research Fellow i becar per tres mesos del Departament d’Economia Aplicada de l’Autònoma. Amb en Jaume —que és ja el meu nou veí d’apartament, tenim també coneguts comuns, ja que ha treballat Durant molts anys en l’àmbit de la Cooperació internacional.

Tanmateix, ara que escric aquestes ratlles, són aquí les 7 de la tarda, mentre a casa són les dotze del migdia… i no he dormit el que em tocava. De tota manera, encara no planxaré patilla. Hem quedat per sopar amb la jefa de la Laura a ¼ de 9 del vespre, hora poc habitual, però de conveniència hospitalària. Em fare una dutxeta i tot net…

Em un altre moment escriuré quatre notes bàsiques sobre els nostres comportaments culturals antagònics i els seus possibles significats (o no). Entre d’altres, les salutacions, els gestos, els sons… Hi ha suquet per estona! Ara us deixo amb un detall de la vista al campus. Em sap greu no poder-vos afeir els sons de l'Aikido, però això forma part de les coses que em reservo. Salut!

UN DIA DE VOL

2008-04-30T11:46:00.005+02:00

Una imatge dels Alps a vista d'ocell

Dimarts 29 d’abril

Tot ha anat amb molt de temps. Sortir d’hora, arribar a l’aeroport d’hora, fer le coses amb temps, sense sorpreses… tal i com m’agrada, tot i que de sorpreses sempre n’hi haurà.

El taxista m’ha explicat una bona aventura. Avui, és el dia de la tornada entre el Manchester i el Barça. M’ha dit que és un mal dia per viatjar per això… i em comenta que n’hi va passar una… Tenia la intenció de veure l’anada. S’havia ben preparat i acabava el servei quan li van trucar de centraleta per fer un viatge a Barcelona. Era a les sis. Va calcular que tindria temps per anar i tornar i podria empalmar amb el partit. Perfecte. Accepta el serve ii va a buscar una senyora gran, una àvia, que anava amb la seva néta. Quan són tots al taxi, el taxista demana on les porta, i l’àvia contesta:
—Apa, que no l’hi han dit? Doncs anem a veure el partit del Barça. I el servei és amb espera…
Brutal. El taxista va buscar un bar amb el pay per view als voltants de l’estadi. Va perdre’s la darrera mitja hora del matx, però va poder veure el partit… encara que sense les comoditats que hagués disfrutat a casa seva.

REGAL INESPERAT
Rodes, murmuris, gestos muts,
s’escorre el temps, tot es confon,
veus de colors trenquen l’embruix.
Tot això que passa és de debò.
Dibuix d’acords entre el garbuix
sonen discrets des d’un racó.
Les fràgils notes del llaüt
canten enmig de l’aeroport.

La funda es tanca,
el music marxa.

A l’aeroport he tingut una agradable espera de vol cap a Frankfurt. Un music estava assajant amb el seu llaüt i l’espera es feia molt agradable escoltant música medieval trobadoresca. Són aquells regals que no t’esperes. Ell anava a Lyon, però la seva música ha rondat per l’atmòsfera de la llançadora…

He fet les trucades pertinents al Roger —per saber com estava i acomiadar-me d’ell, que és per ell que sóc on sóc aquests dies—, en Quico —tenim feina plegats només tornar— i a la Carmina —sempre tindrem feina, ella i jo.

En aquests moments, sóc a la Gate C16 de Frankfurt, esperant l’enllaç cap a Seúl, envoltat d’orientals i alguns specimens catalans com jo, però que, ben segur, ténen un objectiu ben different del que m’ocupa en aquest llarg desplaçament a les antipodes de casa. Jo vaig fent pràctiques amb la meva imatge facial per poder practicar l'anonimat.

BOLOS A COREA DEL SUD

2008-04-23T22:35:00.002+02:00

Ja hi som. Després de la setmana de Sant Jordi, plagada de feina, de bolos, de quilómetres, de companys de feina, d’espectacles, de llibres, cultures, poesia, novel·la i roses, me’n vaig al país dels dracs. Deu dies a Corea del Sud realitzant tallers i xerrades sobre dansa tradicional catalana i d’animació. I tot això, a la Universitat Hankuk d’Estudis Estrangers —on imparteixen Filologia Hispànica amb alguna assignatura de català— i en els seus dos campus.

Durants els dies d’estada a Seul, intentaré escriure una mena de relat de sensacions i aventuretes, i hi afegiré algunes imatges il·lustratives. De moment, us deixo amb el cartell que anuncia l’Invited Catalan Artist al campus.

CATALUNYA, BOLO A BOLO

2008-03-15T08:09:00.008+01:00

El projecte que fa uns mesos vaig anunciar al present bloc, ja ha pres forma. Us passo una imatge de l'estat actual del bloc que serà destinatari de les anècdotes i històries que vulgueu explicar delsvostres bolos arreu de Catalunya i l'estranger. De moment, no està visible. Més que res, perquè m'agradaria penjar-lo amb unes quantes entrades, i que fossin de gent diversa.
Les possiblitats de participació que hi ha en són moltes, i senzilles:

1.— Enviar els vostres textos directament a la meva adreça de correu.
2.— Quedar algun dia per fer un cafè (o cerveseta, o un toc, una ratafia, un suc, un got d'aigua... el que sigui!). Les enregistrem i ja les escriurem posteriorment (és la via que us dóna menys feina, però segons què i quant beus, potser algun maldecap ressacós).
3.— Si algún espectador (pares, avis, vailets i vailetes...) també en volen explicar alguna, que tirin de qualsevol membre de l'AMAPEI o la TTP. Que li expliquin amb pèls i senyals, i ells que en ho faci arribar.
4.— La via que vulgueu iniciar vosaltres sempre serà benvinguda i celegrada...

Nota: Si podeu il·lustrar la història, serà brutal!

La idea és que, mica en mica i entre tots, anem confegint aquest anecdotari. Pel que he sentit fins ara, pot ser molt potent!
Són aquelles coses que només que en trieu una de bona cada companyia —de les moltes que us han passat—, en tindrem una seixantena de bones!!!

ELS ESTRATS DE L’ANIMACIÓ

2008-03-07T10:55:00.004+01:00

A l’article publicat el dia 1 d’octubre, que titulava BATALLA A L’INTRUSISME, començava el darrer paràgraf dient que sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. I parlava dels “estrats de mercats”. Tal com prometia, avui voldria parlar d’ells.

De bon principi, cal que us defineixi el que entenc per estrats de mercat. Aquesta definició l’entenc complexa, amb força ítems. Un primer, que fa referència als diferents àmbits on l’animació té incidència. Un segon que abasta —d’una manera força ordenada i curiosa— les diferents dedicacions dels qui les efectuen; des de la més puntual fins a la professional, passant per l’esporàdica, la de temporada, l’amateur i la semi-professional (un concepte que no acabo d’entendre, tot i que circula força). Al mig, hi ha les columnes de les disponibilitats, les cobertures i els catxets.

Els ítems acostumen a casar —o, si més no, jo els he anat casant. A cadascuna de les dedicacions li vindria a correspondre un estrat acotat d’àmbits, amb certa correspondència en el superior i l’inferior immediat. Per a què m’entengueu, utilitzaré uns conceptes diferents: hi ha muntatges disponibles al mercat amb tot tipus de pressupost i per tot tipus de celebracions. El desllorigador és tenir clar per quin tipus de celebracions muntes els teus espectacles, quins pressupostos pots mantenir i quina és la teva dedicació real a la feina. En el gràfic que adjunto us introdueixo les dedicacions que us comentava i els àmbits. Entre les dues columnes, hi afegeixo la disponibilitat temporal dels que posen en pràctica pes “pràctiques de l’animació”, les cobertures —sanitària i de Responsabilitats civils—, i els catxets. Ja em perdonareu les denominacions (especialment les dels catxets), però vull que entengueu aquest article, no pas com un estudi tancat, sinó com a reflexió personal dins l’àmbit de la professió. Un toc d’humor ja me’l permetreu...

Els professionals del món de l’animació ja ens sabrem situar en una de les línies horitzontals de la graella, i no vol dir que el que estigui amunt o avall en la gràfica sigui millor o pitjor, no caldria ni que us ho escrivís.

Ei; per cert! Rebré amb molt bon rotllo les crítiques i les aportacions pertinents a la iniciativa classificadora.

COSETES DEL CARNAVAL

2008-02-18T10:36:00.005+01:00

Ja ha passat altre cop el Carnaval. Les festes boges, els excessos, les disfresses, els tòpics de sempre. Però no estic pas massa convençut que el Carnaval se celebri realment amb el sentit primigeni de la Festa, si més no a la immensa majoria de celebracions a casa nostra. Quan el principal motiu de celebrar res és “perquè toca”, ja no té, evidentment, cap mena de sentit. I amb el Carnaval, això passa massa sovint. En general no es coneix ni l’origen ni el perquè de les celebracions dels carnavals.

Una anècdota il·lustrativa. El propassat dimarts 29 de gener, la meva dona va entrar en una pastisseria a comprar pa. Va estar temptada per uns bunyols, que feien una pinta... Duien un cartellet a sobre: Bunyols de Quaresma. Però si encara no havia ni arribat el carnaval, com podien vendre bunyols de Quaresma? Se li va acudir fer-los el comentari. La dependenta li va assegurar que sí, que sí; que com que ja era Quaresma en tenien, de bunyols. I, a més, li va etzibar:

—és que aquest any, com que Setmana Santa és tan aviat, se’ns ha ajuntat tot; el Carnaval, la Quaresma i Setmana Santa.

La Carmina, s’ho escoltava bocabadada. Fins i tot s’anava mirant una senyora gran, com demanant-li que intervingués... i la senyora li diu:

—sí, sí, i com és que ens han posat la Setmana Santa tan aviat? Que no ho veuen, que se’ns ajunta tot!

La Carmina ni els va intentar explicar que encara faltava una setmana per Carnaval, que la Quaresma començava el divendres seguent al dimecres de Cendra, i que tenia set setmanes com les set potes de la Vella Quaresma i que això eren els quaranta-nou dies abans que arribés la Pasqua, tal i com passava cada any... No valia la pena.

Reconec que a mi no m’agrada el Carnaval perquè mai no m’he trobat visquent un sentiment comunitari que tingués alguna arrel popular o tradicional amb el rerafons de l’efemèride. Sempre he envejat la gent de Sitges, els de Vilanova, els Carnavals de Solsona, les festes d’alguns poblets del Pirineu, les tradicions —antigues o modernes— que dinamitzen, protagonitzen i encomanen la Festa del Carnaval en força indrets del país (fins i tot envejo la Sussietat de l’embut de Terrassa, sí senyor!). Pel que fa al meu poble, Sabadell, reconec que per culpa de la meva feina de titiriteru sempre estic de bolos i no puc participar-hi mai. Reconec l’elogiable tasca del Consell de Cultura popular, però ja sabem que la ciutadania fa massa temps que viu en la letàrgia, i aquest fet sempre juga un paper decisiu en la escassa participació i la vivència de les celebracions.

Ei; de tota manera, el meu escrit d’avui no volia ser crític amb el meu poble, sinó esperançador amb el Carnaval. Enguany, a totes les festes on hem estat treballant, hi hem viscut la voluntat participativa, i no només de la mainada, sinó que també hem notat al gruix del públic les mares i els pares —pares masculins pocs, però a tot arreu n’hi havia algun, sorprenentment per nosaltres. Hem estat a Sant Andreu de Llavaneres, a Sabadell mateix, a Sant Feliu de Llobregat, a Les Franqueses del Vallès, a Granollers, a Mollet, a Alella, a la Seu d’Urgell, a Gavà i a El Perelló. Brutal. Dels meus vint-i-quatre anys a l’ofici és l’any que he disfrutat més els bolos. Tinc la sensació que la gent torna a recuperar les ganes de celebrar les coses en comunitat, més que no pas en massa. I què voleu que us digui: a mi, això em dóna trempera.

TÍTOL

2008-01-25T17:18:00.000+01:00

És desastrós, desesperant, incommesurablement inconcebible, exhasperant, inhumà, digne d’una pel·lícula gore, amb tocs surrealistes. Perquè quan una cosa falla, totes van fallant en cadena al darrere? Per quin motiu es produeixen espontàniament reaccions de tipus dòmino —sorgides del no-res, evidentment— que t’afecten amb tota plenitud i et lliguen de mans i peus a endegar tot un conjunt d’actuacions que haurien de portar a algun objectiu final? I per què, aquest motiu final, es desdibuixa, es dilueix continuament, i és estorbat per nous objectius que necessiten una primera resolució per poder assolir el primer dels objectius, però que, inevitablement, cada cop s’allunya més i més.

Quan te n’adones de la seva magnitud, és quan comences a intuir com l’has de tractar, com l’has de resoldre. De tota manera, és quan t’adones, també, que no hi ha cap camí recte per arribar a l’objectiu final quan realment comences a resoldre’l. Un a un, els passos que d’ones són crucials. Et roben hores i hores... Evidentment, alguns els hauràs de desfer, ja que has triat un camí errat. D’altres, et portaran a descobrir nous paratges que et sorprendran —potser fins i tot oblidaràs un xic el perquè ets allí—, o et faran adonar de la gran fragilitat en l’equilibri de tot plegat.

I cal ser sempre optimistes. El dòmino sempre s’atura en algun moment i hem d’estar a punt per tornar a situar les fitxes en la millor posició, a punt per jugar —Ep: nosaltres. No pas que ens la juguin— la partida.

Si encara no intuiu de què parlo, introduiu el nom del vostre problema sense resoldre al títol, i ben segur que l’haureu encertat.

Un dia serà la hipoteca, un altre seran les relacions humanes, un altre un encàrrec, una qüestió de salut, mèdica... Evidentment, també hi ha temes molt més profans que els que acabo d’escriure, com podria ser un problema al cotxe, que se’t trenqui l’aspirador... que se’t desconfigurin els programes de l’ordinador —o la mateixa màquina—...

Però, com tot, les sol·lucions les acabarem veient al final del túnel...
O no?

UN JOC

2008-01-04T09:16:00.000+01:00

Apa; per començar l'any amb una altre perspectiva, aquí teniu un joc per passar uns minutets desconnectats de la feina. Diu que s'anomena "Llançador de bombolles". Salut!

VAGA

2007-12-21T10:15:00.000+01:00

Aquests dies, llegeixo a blogs i diaris tot un reguitzell de campanyes, manifestos i notícies engrescadors per a la recuperació de tradicions de casa nostra versus "tradicions" comercials de relativa nova creació. Que n'és de fàcil deixar-se endur pel corrent imperant. Que n'és de fàcil incorporar tota aquesta imatgeria iconoplasta de tons vermells i blancs. Que n'és de fàcil claudicar a tants estímuls, a tants ítems que et van perforant com una tortura de gota malaia...
Però que n'és d'engrescador, de divertit, de guapo i de tradicional, d'il·lusionant, de frapant i entendridor, de familiar i meravellós, seguir costums tan únicament nostres com el fer cagar el tió, muntar el pessebre (amb el dimoni banyut, el capellà dalt d'un ase, els caganers tan diversos que anem incorporant a la cole), entaular-se el dia de Nadal amb una bona escudella i carn d'olla (deixeu-vos de mariconades com els llamàntols, les llagostes i els llagostins, que no es mereixen —pobres bèsties— ser a taula aquest dia). I que visquin les llufes! I tornem a fer l'expedició en recerca de l'Home dels Nassos... I que visquin els Tres Reis de l'Orient... però que visqui també la mesura, la sostenibilitat i l'ètica.

Amics lectors:
BON NADAL I MILLOR 2008!!!

• I si ho voleu en infinitat de llengües, cliqueu. Hi surt imatgeria vermella i blanca, però ja esteu advertits.
• Aquí teniu una pila de recursos pel Nadal, i aneu amb molt de compte, que fins i tot al CNL s'hi han colat estranys!

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Rebut fa uns dies per diverses vies, aquest manifest ens hauria de fer reflexionar, però també actuar amb consciència i en conseqüència.

04/12/07 - La Plataforma Anti-Nadal-Inundat-pel-Consumisme (PÀNIC) manifesta que aquest any Ses Majestats els Reis Mags d'Orient es declaren en vaga indefinida i que, fins que no siguin satisfetes les seves demandes, no es mouran de l'Orient Llunyà.
 
Les raons que han portat a Ses Majestats a prendre aquesta decisió dràstica són les següents:

1. L'Equip de Patges Reials està fart de portar tones i tones d'objectes inútils i de regals que van a parar al fons d'un armari o a l'abocador sense haver-se fet servir mai.
Un 10% de les persones del món consumim el 70% dels recursos

2. Degut a la gran quantitat de regals sol·licitats, l'Equip de Patges Reials està obligat a fer jornades laborals que no respecten el conveni del Sindicat de Personatges Nadalencs. Buscar cada cop més regals i al preu més baix obliga a treballar a milions de persones de països empobrits en jornades inhumanes
3 de cada 5 treballadores de les fàbriques de roba del món no tenen contracte, fan més de 70 hores setmanals i cobren menys de 100 euros al mes

3. Ses Majestats estan farts de portar regals que només es poden trobar a grans superfícies i centres comercials i troben a faltar el contacte amb els seus amics botiguers i botigueres.
A l'estat Espanyol es tanquen 11 botigues de barri diàries per culpa de les grans superfícies

4. Ses Majestats no volen portar més regals fabricats per empreses que no respecten els drets dels treballadors i les treballadores i que se'n van a països pobres a contaminar el que no els deixen contaminar a Europa i els EEUU.

Per aquestes raons el PÀNIC declara una vaga indefinida fins que no hi hagi un compromís generalitzat de:
1. No regalar per regalar i mantenir un criteri racional
2. Acordar amb la família i els amics el pressupost màxim dels regals per no convertir el nadal en una competició
3. Evitar que els nens i nenes rebin allaus de regals que no tindran mai temps de fer servir
4. Prioritzar els regals fets per un mateix o una mateixa
5. Prioritzar els regals ecològics, justos i de proximitat
6. No deixar-se portar per la publicitat i tenir criteri propi
7. Donar preferència a regals culturals i amb contingut
8. Dedicar el nostre temps als altres: és el regal més valuós.

Així doncs, des del PÀNIC esperem que les vostres cartes i correus electrònics d'enguany segueixin aquestes reivindicacions. Si no és així, ja podeu esperar asseguts que no hi haurà ni cavalcada, ni camells, ni regals, ni tan sols carbó.

PS: La CNT (Col·lectiu Nadalenc de Tions) també ha subscrit el manifest del PÀNIC. Per tant els Tions tampoc cagaran fins que es desconvoqui la vaga.

FEU CÓRRER AQUEST MISSATGE!!

CONCERT DE NADAL

2007-12-18T09:40:00.000+01:00

A la Coral Piafònica fem el Concert de Nadal!!!

EN SUPORT ALS REIS MAGS

2007-12-13T16:18:00.001+01:00

CAMPANYA EN SUPORT ALS NOSTRES ESTIMATS REIS MAGS, MARGINATS I OBLIDATS GRÀCIES A UN INVASOR GROS I SEBÓS PRODUCTE DEL CONSUMISME COMPULSIU... Aquests tres pobres venerables ancians duen dos mil anys amb la seva PIME, atenent únicament al mercat tradicional i sense intenció d'expandir-se, i estan sofrint una agressió que amenaça amb destruir-los. Fins i tot essent republicans, reivindiquem la figura dels Mags d'Orient, per força raons.

1.— Els Reis Mags són un símbol de la multirracialitat i la bona convivència. Mai no han tingut cap problema d'immigració.

2.— Els Reis Mags són fashion total, la seva elegància en el vestir mai no ha passat de moda en dos mil·lennis.

3.— Si no existissin els Reis Mags, les vacances s'acabarien el 2 de gener.

4.— Els Reis Mags són ecològics, empren vehicles de tracció animal que amb els fems contribueixen a fertilitzar el sòl. Res de trineus volant ni tocacollonades que no existeixen; camells, que tots en coneixem algun...

5.— Els Reis Mags generen una pila de llocs de treball entre patges, carters reials i multitud de gent que els acompanya a la cavalcada.

6.— De Papà Noël en pot fer qualsevol ximplet, però per fer de Reis Mags es necessiten tres persones, com a mínim, i que treballin en equip.

7.— Els Reis Mags fomenten la indústria del calçat i ensenyen als nens que les sabates i les botes s'han de netejar, com a mínim, un cop l'any. Ben al contrari, el panxarrut exigeix que es deixi un mitjó, peça procliu a servir d'acomodament de la brutícia, la quisca i la pestilència, o d'indecorosos "tomàquets".

8.— Els Reis Mags planifiquen a consciència el seu treball i es retiren discretament quan acaben la funció.

9. Santa Claus viu al Pol Nord i per això és un amargat. Els Mags són d'Orient, bressol de la civilització, i per això posseeixen una elegància no decadent.

10.— Els Reis Mags van tenir un paper destacat en el Nadal. Santa Claus és un trepa que tracta d'aprofitar-se del negoci i que no va participar en cap dels fets històrics del Nadal.

11.— Els Reis Mags són dels poquíssims usuaris que mantenen en peu la minería del carbó al Berguedà. No ho han canviat per gas natural ni per bombetes horteres.

12.— Els Reis Mags ho saben tot. Santa Claus no sap altra cosa que agitar estúpidament una campaneta i dir 'hou, hou, hooouu!' Quina conversa!

13.— Santa Claus és un capsigrany que no respecta els drets ni els sentiments dels rens de nas vermell. No es troba documentat cap cas de maltractament físic o psicològic per part dels Reis Mags cap els seus camells.

14.— Els Reis Mags són agraïts, sempre endrapen totes les llaminadures que els hi deixem al plat.

15.— Sense els Reis Mags mai ningú no hauria inventat el Tortell de Reis.

16.— Finalment: Santa Claus es passa la vida cridant "Hou, hou, hou!" És un riure forçat i sense sentit, senyal d'estupidesa.

Campanya de SOLIDARITAT AMB ELS NOSTRES ESTIMADÍSSIMS I ANTIQUÍSSIMS REIS MAGS,
Que tornin a aflorar les tradicions amb arrelament centenari... Tots els anys per aquestes dates patim una agressió globalitzadora en forma de tipus panxarrut, una manipulació de les ments dels nens de l'univers.

Aquest adefesi mancat del més mínim sentit de l'elegància en el vestir, amb aspecte de dipsòman envellit i multireincident en la violació dels domicilis pel mètode de l'escala, és un invent de la multinacional més multinacional de totes les multinacionals: la Coca-Cola. Als anys 30, van agafar al Sant Nicolau de la tradició centre-europea i nòrdica, que originalment es passejava vestit de bisbe (o de foll una mica garroner) i li van enfundar un abillament amb els colors corporatius (vermell i blanc). Des d'aleshores, generacions de tendres infants de mig món han estat massacrades per la publicitat, alienant-se fins a l'extrem que pensen que un tocaboires publicitari representa tot allò bo de l'ésser humà. .

Prou, prou, prou!
Reivindiquem les nostres senyes d'identitat!
Fora Santa Claus i visquin els Reis Mags!

* * * * *
I tres cosetes més.
• Si voleu impedir que el malèfic Pare Noël destorbi les llars que fem Reis Mags, visiteu l'enllaç www.antaviana.com/reis. Els que han fet el joc, són els mateixos que mantenen la "capella" de Santa tecla, patrona dels internautes.
• Un articlet: "Ole, ole i ole. Els Reis Mags ja són aquí"
• Un exemple claríssim de la nova personalitat d'aquest fals Santa Claus. Fins i tot a internet podeu "tunejar" missatges seus, i veureu que n'és de fàcil "ser" Pare Noël. Us recomano que tunejeu en diferents modalitats i versions. No té desperdici. Aneu a tunejar!!! Aquest enllaç demostra clarament la teoria que s'exposa al manifest.

CATALUNYA, BOLO A BOLO

2007-11-27T16:18:00.000+01:00

Un projecte que s’engega. Sense presses i sense pausa.

Al darrer sopar d’Assamblea de l’Associació de Músics i Animadors Professionals d’Espectacles Infantils (AMAPEI) se’n va tornar a parlar. Altre cop les anècdotes viscudes per un, per l’altre i pel de més enllà ens van amenitzar el sopar. Rialles, sorpresa, indignació, tendresa, reflexió, bon humor... Les vivències personals, allò que ens marca, allò que recordem carinyosament —o potser algunes amb ràbia impotent—, ho anomenen de moltes maneres: anècdotes, batalletes, casos, facècies, situacions, vivències, històries...

Quan n’expliquem, sempre hi ha algú que deixa anar la frase “n’hauriem de fer un llibre!”. Doncs m’hi poso. Engego el projecte. Sense pressa, però sense pausa. Per això entro a casa vostra, a la vostra lectura i intentaré empipar-vos per a què em feu arribar les vostres històries, per aconseguir exclusives, per recollir allò que enriquirà la sapiència popular, per deixar escrites les millors anècdotes del gremi... Si voleu que vingui a veure’us, també les enregistraré.

Estic obert a tothom: gats vells, cadells nous, grups, duets, tercets, solitaris, patums, mamuts, dinosaures de l’animació... envieu-me correus (info@rah-mon.com), truqueu-me (607408947), atureu-me pel carrer, envieu-me les vostres històries...

Apa-li!
Les estic esperant des de ja mateix.

(NOTA: Si algú més hi vol potinejar, endavant!)

UN GRILL CONTRA DREXLER

2007-11-26T10:46:00.000+01:00

Bons auguris. Tot semblava començar bé. Entrar al Teatre Principal de Sabadell, recentment restaurat, imposa. És una bombonera molt llaminera. Haig de confessar que en veure el gran desplegament d’equipament tècnic a la sala, les meves espectatives van augmentar, i m’emocionava d’imaginar-me la de sons que sortirien d’aquells samplers, dels loops, de les bases, dels sons pregravats, dels sons que s’enregistrarien i es reproduirien aquella nit, a més dels sons, músiques i lletres d’en Jorge Drexler, que tenia l’auditori rendit des del primer moment, no es pot negar.

Ja va ser un conert bonic, ja, però la paciència que va mostrar el respectable, també va ser exemplar. Després d’un inici molt reeixit a partir d’una base que anava aproximant-se suaument com la brisa marina i que va quallar amb la cançó “Un país con el nombre de un rio”, el concert prometia molt. La gent, corejava les seves cançons amb llibertat i cantàvem deixats anar i amb tendresa, tal com ell anava cantant... però va aparèixer un grill. Un animalet tan petit va ser capaç de fer-se sentir, va ser capaç de crispar l’estat d’ànim d’un cantant que semblava tenir-ho tot sota el seu control. Entre que era nit d’estrena de la nova gira, que el repertori nou potser no el duia molt rodat i que el grill que sentia pels seus monitors d’última generació el van començar a posar nerviós, en Jorge va perdre els nervis i va dir —crec— coses molt improcedents, com que aquella nit que justament el filmaven unes càmeres, li havia de passar allò, que no li havia passat mai una cosa així (després he sabut de dos casos més...)... En començar “Mi guitarra y vos”, el públic seguiem el ritme picant de mans. Amb una rebequeria digna d’un nen malcriat —molt astuta, si voleu—, ens va fer callar... piqueu amb els dits, que em desconcentreu, va venir a dir. Des d’aquell moment, la gent no gosava cantar, ni picar els dits, ni moure’s... Entre comentaris als tècnics per si ens podia arranjar aquell so, comentaris contra aquell minúscul i innocent grill i alguna que altra sortida de to pels nervis que li corrien —subtil, sí, però d’un egocentrisme exagerat—, el públic també ens vam posar tan nerviosos. Tant, que molts estavem a punt d’aixecar-nos i marxar. Però va reaccionar a temps. Va deixar pedals, sàmplers i tècnica per asseure’s a una punta de la tarima de l’escenari i va deixar que la gent demanés les cançons (així ens ho feia creure). A partir d’aquell moment el concert va fer un tomb. Es va relaxar —com ell— i, malgrat un cúmuls d’equivocacions en les lletres i en la digitació dels acords —professionalment molt ben resolts, si voleu—, el concert va ser proper, càlid, tendre, emocionant. Tant, que fins i tot, ens va comentar que ens havia “regalat 25 minuts de concert”, cosa que em va semblar de molt mal gust després del que havia aguantat el públic.

Res; que vam tenir la sensació que el concert el feia per ell —totes les càmeres del film d’en Huerga l’enfocaven a ell—, i que quan les coses no sortien com havien de sortir llavors vinga a buscar culpables... que si el grill, que si els tècnics, que si la massa dels llums... ell no podia cantar amb aquesta pressió (¡?¿?¡?). I potser va ser aquesta pressió, la d’un minúscul grill, la que va créixer i es va fer gran com una bola de neu.

Em sap greu que el Drexler al que admiro tant per les seves cançons, s’hagi mostrat tan humà. Però, de fet, tots som humans i, per tant, hem patit una nit de mala sort. Ell pel fiasco de concert i jo pel mal rotllo que em va deixar.

Ara que, si puc, tornaré a algun altre concert seu, i creuaré els dits, no sigui que un grill entri a la sala i ens ho torni a desmuntar tot.

DREXLER, JORGE

2007-11-20T00:09:00.000+01:00

Quantes cançons escoltades. Quants interrogants. Quants punts suspensius.
Algun somriure. Alguna llàgrima. Algun oh.
Tancar els ulls. Obrir la ment.

Finalment, dijous vinent tindrem la sort d’anar a escoltar un concert d’en Drexler. A casa, al Teatre Principal de Sabadell, amb la gira acústica “Cara B”.

Moltes expectatives... Ja us ho explicaré.

ESPECIALISTA EN LA GENERALITAT (ei... no la de Catalunya!)

2007-11-16T17:09:00.001+01:00

Des que hi va haver la reforma educativa que redefinia els continguts i la nova denominació de l’ensenyament obligatori, vaig pensar que en la meva feina podria fer propostes d’espectacles més acotats, a nivell evolutiu i pedagògic. Després d’anys de contacte escolar me n’adono que en el meu àmbit he hagut de fer unes passes enrera per poder sobreviure sense conflictes de consciència. M’he hagut d’especialitzar en la generalitat, si em perdoneu l’expressió. En l’àmbit de l’animació —la meva disciplina primigènia— m’he hagut d’anar empescant repertoris prou engrescadors com per captar els nens-i-nenes-ganàpies de 6è i que, alhora, no fossin massa complexes per a permetre que ens nens-i-nenes-xicarrons de P3 poguessin seguir-los.

Si t’atures a mirar-ho, fredament, els qui preparem, oferim i presentem espectacles d’animació a les escoles podriem estar provocant aberracions de l’alçada d’un campanar. A nivell musical, psicomotriu, matemàtic... ja que les necessitats educatives en els nivells que se’ns posen al davant —gairebé sempre des de P3 fins 6è, tots junts— són, evidentment, molt diverses. Ara bé; cal tenir ben present que els espectacles d’animació són propostes comunicadores que haurien de ser capaçes de crear unes dinàmiques de convivència entre els infants de totes les edats. Hauríen de ser capaçes de generar unes actituds de respecte entre generacions, procedències, sexes, cultures... Hauríen de ser capaçes d’encomanar una festa el més natural i creïble possible. Hauríen de ser capaçes, sobretot, de tractar la mainada tal com és: com a persones.

Aquests aspectes —més lúdics, si voleu,— no són també pedagògics? L’art dels animadors —l’animació entesa, evidentment, com a tresor autòcton— rau en saber ser, precisament, un bon comunicador especialista en la generalitat. (Ei! no la de Catalunya!)

DISSABTE 27, Xa TROBADA d’ANIMADORS d’AMAPEI A FIRES DE GIRONA

2007-10-26T10:16:00.000+02:00

És difícil expressar la satisfacció que sents quan muntes un event d’aquestes característiques i comproves que tens qüòrum, que els companys d’ofici s’impliquen en la història... si voleu, amb més o menys dedicació, amb més o menys grau, amb més o menys iniciativa, com a tot arreu, però hi ha una implicació. Això fa créixer les associacions. També et fa adonar, evidentment, del grau de salut que tenim, de l’estat real del col·lectiu i el nivell de treball que podem arribar a assolir. I aquí crec que també ens hi haurem d’aturar a reflexionar.

Com en tot esdeveniment, sempre hi ha qui carrega més feina que altres. A l’AMAPEI inicialment treballem per comissions amb la voluntat de ser operatius. De tota manera, te tant en tant convé fer una parada al camí i comprovar qui forma aquestes comissions, qui és a la Junta, qui s’implica en més grau... Mirant-m’ho en distància, a vista d’ocell, crec que convé un toc d’alerta. No m’agradaria que se’ns cremés l’equip actual de gent que han fet créixer l'entitat, a còpia d'hores i maldecaps, per manca d’interès de la resta de socis. L'actual equip gestor ens ha donat satisfaccions i resultats —i ben segur que ens donaran més en un proper futur—, i confio que els propers temes i debats pendents es tradueixin en acords que facin créixer el gremi, conscient de ser-ne cada cop més.

Si vols refrescar-te i disfrutar de l'aigua, has de sortir xop de la piscina... però per això t’hi has de tirar, nedar una bona estona... i millor en companyia!

NOVETATS

2007-10-17T18:46:00.000+02:00

LA MAR A TERRA
Un nou muntatge de contes frescos com esquitxos d'onada.

De fet, va ser estrenat el juliol de 2005 en format de dues sessions i enguany l'he transformat, pulit, millorat, abellit... Ja ha rodat per Vilafranca, Calafell, Sabadell i Barcelona.

TOTS ELS ESPECTACLES 2007/2008
Amb la voluntat de facilitar la tria dels espectacles que porto en cartera per a la temporada escolar 2007/2008, he elaborat un dossier amb una explicació resumida de cadascun d'ells i una petita imatge, així com un enllaç directe per accedir a major informació. És un document pdf que trobareu a: TOTS ELS ESPECTACLES 2007/2008

SUBSIDI DE SUBSTITUCIONS PER EMERGÈNCIES

2007-10-01T17:40:00.000+02:00

Aquest cop, llenço una proposta a l’aire al gremi d’animadors.

Per motius importants insalvables algun cop ens ha passat que hem hagut d’anul·lar una actuació... o més d’una. El primer que fem en aquestes circumstàncies —si el motiu de la baixa ens ho permet, que si no ho deleguem a algú altre— és intentar que algú ens substituexi. Si m’ho miro fredament com a professional, em dol haver de deixar de fer el bolo, bàsicament per dues raons:
1a.— Aquells que t’han contractat han confiat en tu i, d’alguna manera —per molt que et disculpis, truquis, t’esmercis a buscar algú que et substitueixi...— poden tenir la falsa sensació que els has fallat.
2ª— Deixo de cobrar uns diners amb els que ja comptava. És una raó material, certament, però del sou vivim els professionals, no cal recordar-ho. Si no ingressem els diners d’una feina, cagada pastoret. La baixa laboral del mínim interprofessional ja sabeu que és —i perdoneu l’expressió— una misèria.

A partir d’aquesta situació m’és fàcil arribar a una conclusió. Si l’animador que no pot fer una actuació per causa justificable (mèdica, familiar d’emergència, de baixa laboral...) troba qui el substitueix, amb tot el què comporta, ens trobem en una situació de FAVOR MUTU. Deixeu-m’ho anomenar així. A qui no tenia feina, n’hi plou una a darrera hora (és allò del “atrápalo.com”), i el que no la podia fer troba un company que li sol·luciona la papereta.

Conclueixo: aquesta situació de FAVOR MUTU fóra bo que estigués regulada amb un pacte de SUBSIDI DE SUBSTITUCIONS PER EMERGÈNCIES. Qui fes l’actuació entregaria un % pactat a qui no l’ha poguda fer. Com que es tracta d’un servei personalitzat i exercit a darrera hora, proposaria xifrar-lo entre un 15 i un 25% del muntant del catxet.

Penso que amb pactes gremials com aquest tots els animadors professionals en sortiriem beneficiats, i el gremi reforçat. És un tema que queda a l’aire, però que ja proposo com a punt d’un proper ordre del dia assambleari.

BATALLA A L’INTRUSISME

2007-10-01T06:59:00.000+02:00

Una reflexió en veu alta.

Quan vaig començar a exercir l’ofici d’animador infantil amb conscient seriositat professional, encara no existia cap col·lectiu aglutinador, en aquest sector. Va ser, cap el 1997, ara fa 10 anys, que vam començar a gestar una associació que volia unir els professionals del sector amb la voluntat de ser fidels a les actituds originals de l’ofici i la d’avançar i assentar fonaments en les necessitats i funcionaments lògics de qualsevol sector professional.
Com passa a tot arreu, els esforços són proporcionals als resultats. Crec que s’ha avançat molt el la construcció d’aquest gremi, però que encara falta molt, molt camí per recórrer. Cal unificar criteris d’actuació —davant de tants inputs... Cal que, com a integrants professionals del col·lectiu, sapiguem donar el tret distintiu. Que els nostres clients puguin discernir amb claredat les propostes serioses, madures i treballades de les matusseres i els calcs tòpics i fàcils sense una reflexió conscient —el barroerisme és un ingredient que corre lliure per alguns escenaris. Els professionals de qualsevol sector són, evidentment, més cars que els que fan intrusisme laboral, però el seu servei té un valor afegit que al col·lectiu no-professional li manca. Ara bé; també cal ser conscients del què tenim al gremi, del que som, el que fem i representem cadascú. La meva àvia deia: “No només cal ser bo, també se n’ha de semblar”. I m’afegia que no ens podem deixar portar pel món, sinó que nosaltres som els que l’hem d’anar portant i l’hem de fer evolucionar i avançar.
Crec que ens ha de revoltar —si més no, a mi m’exaspera— rebre a les nostres bústies de correu publicitats tan surrealistes i enganyoses (ho sento, però no puc admetre que siguin errades inconscients) com:
“Espectacles de gran format”, amb dos “músics professionals” i un “equip de so d’última generació” (2 autoamplificats i una taula amb efectes incorporats), per 320€.
O veure preus tan apretats, anticonvenis i/o il·legals com: “Duet per 400 € +IVA, amb 15% de comissió inclosa” Això vol dir, senyors, que si treiem el 15% de comissió (60€), un 20% d’IRPF (68€), Seguretat Social i gestió de facturació (80€), unes despeses de desplaçament justetes (25€), unes dietes irrisòries (15€ per cap) i una amortització d’equipaments (com que hi ha ben poca cosa posem-hi 30€)... sense descomptar res més, queden “nets” 53,5€ per cap. Cap conveni laboral no ho acceptaria, això!!! Amb aquests preus, està més que clar que els individus que presenten la proposta NO són professionals.
Sempre hi ha hagut intrusisme i sempre n’hi haurà. Sempre hi ha hagut estrats de mercats i convé que no desapareguin —com també convé que no hi hagi trasvassaments, en aquests estrats, tant amunt com avall (en un proper article ja m’entretindré en aquest sucós tema). El que cal és deixar el llistó de la professionalitat ben alt, i que no hi hagi cap mena de dubte de la tipologia i la qualitat de l’espectacle que es contracta. En la forma. En el fons. En el rigor. I en el preu.

PLORA SABADELL

2007-09-24T17:55:00.000+02:00

Fa dies que a Minoria Absoluta parlen amb en Manuel Bustos. Encara fa més dies que Sabadell en parla, d'aquest alcalde, així com del seu estil. Sabadell ha estat, com qualsevol altra localitat de Catalunya, una població amb molt moviment social, amb molt d'associacionisme —que això és un tret diferencial de casa nostra, com la sardina, la sardana, l'animació...—, amb la diferència que massa sovint no hi ha hagut feed-back amb l'administració. Tanmateix, la cultura ha estat l'assignatura pendent de molts governs de la ciutat (recordeu l'afer Creus, amb el manifest dels intel·lectuals? Ja fa anys, però potser no ha canviat massa el panorama). La gota que ha fet vessar el got ha estat la decisió unilateral d'ubicar les barrakes 2007 de festa major a la plaça de la Creu Alta.

Amb sentit de l'humor, amb intel·ligència, amb saber fer, una part representativa de la ciutadania ha fet una cançó, un clip, amb escenes filmades en plena Festa Major...

Aquí teniu la lletra:

Gent del barri pels carrers
i per les places fan xivarri, manué...
cansats del dia a dia ploren la monotonia
i es proposen créixer més, molt més!
però quan piquen a la porta
sembla que ningú els escolta, manué...
desgastats per la impotència
rebutjats sense coherència
impulsats a alçar-se més, molt més!

Ai manué que grisos els carrers,
tant ciment i tanta pedra
tu nodrint-te de calers,
ni de lluny som els teus ciutadans,
fem propostes obrim portes
com a alcalde no ens aportes reeeeesssss...

Inquietuds i solituds
ens fan d'ajuts els altres manué...
vols pujar el pic més alt
repartir el nostre pastís
fas desfàs sense permís que trist
i les dotze van tocant
campanades sonaran
al teu cap repicaran manué....
ho veuràs des d'allà dalt
Watson era elemental
Bustos es un passerell tot ell...

Ai manuel que tristos.....

ELS NOUS RADARS JA HAN ARRIBAT

2007-09-19T01:21:00.000+02:00

Notícia important pels que anem molt amunt i avall:

Ja han arribat els nous radars làsser. Molt de compte!!!

Aquesta nit he rebut un mail amb dades ben completes. Fa un temps els mitjans de comunicació ja anunciaven un nou tipus de radar infalible, discret i indetectable. I, per cert; ningú no ha avisat de la seva presència, encara que la direcció de la DGT havia promès que ho faria. Diuen que han estat descoberts per moters...
L'aparell en qüestió, denominat AUTOVELOX, no es detectable per cap sistema antiradar del mercat al món. Aquí en teniu les fotos.

A vegades tinc la sensació que la política recaptatòria —la del càstig econòmic, de la multa, de la càrrega fiscal— és la única que passa pel cap a l'administració. No hi ha més possibles polítiques de prevenció —educació viària, limitació de velocitats als vehicles... per exemple— o de penalització —el famós jutge de menors de Cadiz, no és una iniciativa a estudiar?
Els que viatgem molt, ja cal que ens preparem... i augmentem caixets per preveure les possibles despeses extraordinàries de la incansable cacera de la DGT.

De tota manera, si us interessa salvar l'expedient, ser previsors i conèixer el territori salvatge del "far-east" català, us deixo una adreça on hi trobareu un enllaç per baixar-vos un full Excel amb el llistat de radars actualitzats de tota la península ibèrica. Crec que és la versió darrera del llistat.

www.rah-mon.com/documents/tot.html

Salut... i no correu!

2es JORNADES DE FORMACIÓ PER A PROFESSIONALS DEL SECTOR TEATRAL

2007-09-17T00:50:00.000+02:00

Dies 18, 19 i 20 de setembre 2007
Producció, Valoració de projectes i Comunicació

Organitzades per l'Associació Teatre per a Tots els Públics (TTP) i amb el suport de La Sala Miguel Hernàndez, tindran lloc a Sabadell aquestes Jornades a l'entorn de la producció, valoració i comunicació de projectes. Encara que ho penjo un xic tard, potser algú podrà beneficiar-se'n.

Inscripcions i reserves: Per assistir a les ponències cal reservar la plaça prèviament per telèfon, fax o correu electrònic. Persona de contacte: Ariadna Tel.: 93 723 28 33 Fax: 93 724 61 69 lasala@lasalateatre.cat

Dia 18: PRODUCCIÓ

A càrrec de : Sr. Jordi Colomines, director de la Fira de Tàrrega
Experiències companyies: Cía.Farrés Brothers i Cía. Pa Sucat

La Producció d’un espectacle. Què pensem quan sentim aquesta paraula? Números, inversions, despeses, finançament.... però hem pensat mai que, a més d’això, una bona producció ha de contenir un bon projecte on es pugui veure l'essència de l'espectacle abans de tenir-lo. Parlem-ne. Val la pena destinar temps i recursos a elaborar un projecte? Per què ens ha de servir? I, ja que hi estem posats, fem un repàs general al que seria una bona producció.

Horari : 10 a 12:00 Classe teòrica
12:00 a 12:30 Cafè
12:30 a 14:30 Col·loqui
14:30 a 16:00 Dinar
16:00 a 18:00 Experiència Companyies

Dia 19: VALORACIÓ DE PROJECTES

Moderador: Sr. Jordi Gilabert
Ministerio de Cultura: Sr. Fernando Ceron
Diputacions: Barcelona: Sr. Jaume Antic
Girona: Sra. Carme Molas
Generalitat de Catalunya ICIC: Sr. Antoni Bartomeus
Teatre Nacional de Catalunya: Sr. Sergi Belbel
Centre de Producció de Reus: Sr. Ferran Madico

Quan tenim un espectacle fet o una idea d'espectacle i volem demanar una subvenció, una coproducció, o entrar en un circuït, sempre se'ns demana que presentem un projecte. Sabem com fer-ho? Sabem què hi volen trobar els qui ho valoren? Doncs res millor que parlar-ne amb ells.

Horari: 10 a 12:00 Exposició dels ponents
12:00 a 12:30 Cafè
12:30 a 14:30 Col.loqui

Dia 20: COMUNICACIÓ

A càrrec dels periodistes:
Sr. Enric Frigola, Catalunya Radio
Sra. Mónica Terribas, TV3
Sr. Gonzalo Pèrez de Oleguer, El Periódico
Sr. Toni Punti, Revista Time Out Barcelona
Sr. Eladio Gutiérrez, Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya

La difusió i la comunicació dels espectacles, una veritable pedra de toc. Per què no sortim als mitjans de comunicació? Realment el teatre per a tots públics no interessa a la premsa? Què hem de fer per tenir mes ressò mediàtic? Surt a compte contractar a una oficina de premsa?
Respondrem a totes aquestes preguntes i a d'altres que vulgueu proposar en aquesta taula rodona de comunicació.

Horari: 10 a 12:00 Exposició dels ponents
12:00 a 12:30 Cafè
12:30 a 14:30 Col·loqui

VACANCES

2007-09-17T00:42:00.000+02:00

Renoi; que n’és de sa desconnectar a les vacances! És ben cert que no he complert els objectius de treball que m’havia autoexigit... però la veritat és que no em sap pas cap greu. Enguany he disfrutat com mai de la família i alguns amics, i això és el que compta. Hem pensat la frase de l’estiu:

“Si les vacances es viuen angoixadament,
és més que probable que aquest estat s’allargui durant el curs”.

Doncs fil a l’agulla: excursions, platja, muntanya, família-família, família gran, celebracions, canvis de ritme, espectacles, tallers, festes majors, riu, piscina, mar, nit, dia... AGOST
Home; descansades no ho són, les vacances, amb dues criatures, però no podem negar que ens ho hem passat com mai.
I és que enguany a casa ens ha vingut molt de gust fer vacances completes; no ens hem volgut angoixar. Per tant, potser no tindrem un curs estressat, sinó amb molts projectes, i amb feina. Potser no estarem angoixats sinó amoïnadets... però, el que és més important, comencem el curs amb molta il·lusió i trempera.

CANVI D'IMATGES

2007-07-12T16:58:00.000+02:00

He rebut alguna observació i alguns comentaris verbals sobre l'article anterior, el "Regalar música". La millor, és la que m'han fet arribar demanant que canvii la foto de les butifarres. Es veu que la metàfora era massa subtil. Després de buscar-ho, hi afegeixo una imatge explícitament més directa... Aquí la teniu.

REGALAR MÚSICA

2007-07-10T08:32:00.000+02:00

Un dels records més agradables que tinc a l’entorn de la música és la imatge de quan el pare ens portava algun cassette a casa, o algun disc de vinil. Pots comptar; el més probable és que no fos per a mainada, o que fos un obsequi d’alguna caixa d’estalvis —què se n’ha fet d’aquelles iniciatives, d’aquells detalls... ja no es regala cultura?—, però això no tenia la menor importància. El que ens il·lusionava era poder fer el gest màgic de col·locar la cinta al seu lloc, tancar la porteta i apretar el play, o bé treure el disc de la funda, del sobre de plàstic transparent i posar-lo centrat al mig del plat, i acompanyar amb molt de compte l’agulla al primer solc... sempre amb els missatges de fons pertinent: “Vigileu de no tocar-lo amb els dits, i compte amb l’agulla, que el podeu ratllar!”. Escoltar música llavors, era tot un esdeveniment.

Avui em continua fent molta il·lusió que em regalin música. Com tots els mortals, tenim gustos, criteris, predileccions... però també moltes més possibilitats, i no em refereixo precisament a les econòmiques: som a l'època dels eMules —aMules pels que som maqueros—, dels MP3, els MPEGS, els iPods i els verbatims... Tenim més possibilitats, també, de descobrir noves veus, nous grups, noves passions. I si alguna cosa m’agrada, sóc d’una impaciència exagerada... m’ho compro jo mateix! Encara que ja ho tingui verbatimitzat, tot sigui dit. La música ha esdevingut un bé cultural omnipresent i immediat. Amb tot, regalar Música —fixeu-vos en les majúscules— crec que continua essent un gest molt apreciat.

Ara bé; és tan fàcil aconseguir música, que acabem infravalorant-ne la seva riquesa, el seu valor (que valguin les redundàncies!) i, d’altra banda, crec que és tan fàcil enregistrar temes i fer-ne un producte sonor, que els nivells de qualitat han caigut espectacularment. Destriar el gra de la palla és una feina cada vegada més difícil.

Totes aquestes reflexions, tots aquests pensaments, me’ls han provocat uns companys de feina en obsequiar-me un cd. No; no complia anys, ni era el meu sant, ni em devien res. Van fer-me un obsequi amb totes les de la llei. Però em van posar una condició: que en parlés en aquest blog, que en fes una ressenya. Ja coneixia en Jack Johnson d’haver-lo escoltat en alguna peça aïllada del seu cd In between Dreams (2004), però el fet de tenir aquest Curious George (2006) a les mans, m’ha permès escoltar peça a peça la conceptualitat d’un disc rodó. Senzill, però ple de matisos, farcit de detalls sense cap gratuïtat —musicals, melòdics, rítmics i de text. És un cd que entra com si res i, cançó rera cançó, se m’està fent imprescindible. Té una unitat i té un estil propi. Les col·laboracions tenen sentit; quan tot sembla fluir sense que l’oïdor faci cap mena d’esforç, el Jungle Gym (vull conèixer en G. Love) arrenca amb matisos nous, Lullaby (tinc ganes d’escoltar Matt Costa) et fa tancar els ulls tot i estar ben despert, i a With My Own Two Hands entra a format part de la història del mico George un Ben Harper en total complicitat i confabulació amb en Jack Johnson. No hi ha un hit al disc. El disc és el hit i totes les cançons hi contribueixen. Tot és possible a l’univers d’Upside Down, em recuperaré millor amb tu al costat en Broken, som estranys, ben “rarets”, tot plegat per això People watching... cada cançó és una història narrada amb una sensibilitat planera i molt entenedora, amb un llenguatge senzill i directe, i les històries són d’aquelles que tenen una lectura tan propera que en alguns moments penses que t’han escrit la cançó precisament per a tu.

No ho havia dit, encara: el disc és la banda sonora de la película d’animació homònima: Curious George (l’enllaç us conduirà a un univers de jocs, films, retallables, sons, cançons... sobre aquest mico curiós). I a partir d’aquest cd, voldria estirar un fil invisible que em porta a pensar en la realitat de les publicacions de música per a infants al nostre país. Reprenent el discurs sobre la facilitat d’enregistrar a casa, és molt fàcil aconseguir un previ, una interface, un Logic (o ProTools, Sound Studio, Reason, BandInABox, SoundSoap...) i un ordinadoret. El que realment continua essent difícil és fer una bona cançó i saber-la interpretar amb un estil propi. I fer una col·lecció de bones cançons sembla una tasca de titans. Llavors, encara queda la feinada de fer-ne un disc conseqüent, amb un missatge unitari i un so propi, contundent i expressiu. Fer un disc que aporti alguna cosa nova al panorama actual, farcit de mimetismes i revivals, de falsos discs pretesament “senzills” que són plens de buidor. Això és el que realment manca a casa nostra.

Fa temps, era assidu dels prestatges de “música infantil” (així s’anomena, comercialment parlant), i me’n regalava moltíssima. Avui, abans de comprar res, m’ho miro i remiro amb lupa. Tinc la sort que conec molta gent del gremi i me n'escolto molts (ei; i me'n regalen alguns, també). Ara bé; amb l’ànim de ser crític i constructiu, val a dir que ens cal destriar a tots el gra de la palla. Valdria la pena seleccionar millor el material, ser més autocrítics, evitar aquesta mena de competència per veure qui edita més en el menor temps possible —ja ho veus; i si el disc és passa-que-t’he-vist, que ho és, de què t’ha servit l’esforç... tot i que sovint no s’hi ha dedicat ni un mínim d’ídem (vull dir d’esforç). De què serveix col·leccionar publicacions, engrandir el nombre curricular d’edicions si no s’aporta res de nou, si el discurs està desfasat, obsolet, recitat mil vegades fins a la sacietat, gastat i buit, avui en dia? —el meu sogre, estudiós de la psicologia evolutiva, diria que estem en una etapa anal, caracteritzada precisament per això, per la intenció acumulativa i la voluntat de cridar l’atenció... que es quedarà en no-res en el futur. A molta quantitat, ja ho deien les àvies, poca qualitat. Al pot petit hi ha la bona confitura.

Encara queda molt a dir en la música per a infants, i hi ha professionals seriosos capaços de fer-ho. El que falta avui dia, és gent que s’atreveixi a opinar críticament i amb criteri, i que s'entomin les crítiques amb enteresa.

"ENS HAN DEIXAT EN CALÇOTETS..."

2007-07-05T00:15:00.000+02:00

Enguany, en acostar-se el mes de juny, els animadors infantils hem rebut piles i piles de kbytes en correus electrònics suplicant una horeta lliure per a fer actuacions de final de curs. Pensareu que, com sempre, les escoles, les AMPAS, els esplais, els agrupaments... es desperten massa tard. Sortosament, o malaurada —no sé massa quina paraula de les dues triar— no sempre és així.

Potser es desperten tard, però sovint és per culpa dels baixos pressupostos de què disposen a qualsevol centre per a les activitats del curs de l’any. Tot s’ha de ben repartir, i s’ha de fer durar la bota (la bossa) fins acabar el téc (el curs) sense números vermells. Mans i mànigues. Miracles. Penes i treballs. La de Sant Quintí! I la feinada que es fa en l’anonimat més anònim. Allí sí que hi exerceixen educadors vocacionals i malabaristes monetaris. Sortosament ens truquen o ens mailegen perquè ténen confiança en el sector dels Animadors i perquè crec —amb tota la humilitat del món— que els qui som a l’AMAPEI, no només som bona gent, sinó que som professionals.

Malauradament, en el sector passen també coses imperdonables, com el fet que algú decideixi anul·lar una actuació a darrera hora per un motiu injustificat o poc clar. Sempre que m’han explicat algun d’aquests casos, em pica la curiositat per aclarir si hi havia motius seriosos per anul·lar-ho i m’agrada saber el nom del Grup/Animador per situar-lo a la llista negra. En la gran majoria d'ocasions, ens trobem amb uns protagonistes que acostumen a complir tres característiques: a) exerceixen en temporalitat estacional b) rebenten preus i c) no repetiran destí. Crec que, tot plegat, és la mostra més patent d’intrusisme, de nul·la professionalitat, d’amateurisme patillero. S'hauria de denunciar. Conec casos flagrants d’anulació d’un bolo... perquè: ...se n’ha trobat un altre on paguen millor (¡!¿?!!!), o perquè se n’ha trobat un geogràficament més proper... Conec casos d’oblits reincidents en certs “professionals”... Conec casos de dobles o triples contractacions, allò que en dic “contractació obiqua” o, evidentment, hi ha tots els ingredients per considerar-la estafa.

Un dels mails que hem rebut a l’AMAPEI l’he seleccionat com el meu “correu de l’any”. Com que vull globalitzar el missatge —rebem força trucades telefòniques que ens comenten una història similar—, entendreu que obvii el nom del director, de l’escola i la localitat... com aquell que diu, els van deixar en calçotets! El missatge deia així:

Bon dia,
Sóc en ..., director del CEIP ... de ...
La gent amb qui comptàvem per fer l'animació de la festa de fi de curs ens ha deixat penjats a darrera hora. La veritat és que ja ens està bé, perquè no ens satisfeia. Però ara ens trobem penjats i aquest dia gairebé tothom el té ocupat.
M'adreço a vosaltres per què si tinguéssiu aquest dia lliure i ens ho feu saber, segurament podríem arribar a algun acord.
Necessitem una activitat d'animació participativa: música, danses, jocs, etc durant 1 h. per tota l'escola (440 nanos Ed. Infantil i Primària), o dues sessions de 45 min, amb meitat i meitat, depèn.
Comptem amb un pressupost limitat, a parlar-ne, estem tan collats que us en aprofitareu, oi? je je, espero que no, però vaja, n'haurem de parlar.
Si vosaltres no podeu, però sabeu d'algú que ho podria fer, també us agrairem la informació.
He posat una espelma a Santa Rita, patrona dels impossibles, perquè això em surti bé, sou un dels últims cartutxos. Amb l'empresa que teníem tractes, segur que ja no en tindrem més, també és una oportuinitat per vosaltres, si la cosa anés bé, repetiriem.... a veure si posant-vos la mel a la boca... je je
Gràcies per endavant!!!
Espero amb delit notícies vostres.

...vaig contestar el seu correu...

Hola...
Gràcies, primer de tot, pel teu correu tan sincer. Em sap greu no poder-vos solucionar el problema, però aquest dia el tinc lligat i ben lligat. I encara que m'oferissis els euros que tens de pressupost, tinc compromisos que considero prioritaris i ineludibles.

Nosaltres, el col·lectiu d'animadors professionals, sempre diem que som seriosos. Jo posaria la mà al foc per defensar un company. De fet, l'AMAPEI no som cap empresa, sinó una mena de gremi on ens ajudem i col·laborem els uns amb els altres, sense comisions ni primes. Potser som molt idealistes, però intentem fer la feina ben feta. I tenim sort de poder parlar de tu a tu amb les escoles, els esplais, els agrupaments, les associacions de veïns i veïnes, els ajuntaments... per via directe, sense intermediaris. Ja comprovaràs —n'estic segur— que la gent de l'associació t'anirà contestant el mail. Correus com el teu no els rebem cada dia... tot i que val a dir que enguany rebem moltes demandes pel dia 20.
Haurà de ser en una altra ocasió.
Moltes gràcies, sort i Salut!

Em consta que molts companys van contestar el mail, i tinc la sensació que vam guanyar nova clientela. No cal que escrigui res més, oi?

AFONIA

2007-05-31T12:19:00.000+02:00

El primer cap de setmana de maig vaig haver d’anul·lar dues actuacions per afonia. El divendres havia actuat a Terrassa i vaig sentir-me molt apurat. Sóc conscient que vaig forçar la màquina. Ja tinc anys d’ofici a l’esquena, però coses com aquesta no em deixen dormir. La nit de divendres a dissabte la vaig passar gairebé en blanc, donant-hi voltes, nerviós, inquiet i, fins i tot, amb febre. I això que m’havia conscienciat que em calia dormir per descansar la veu. Em passaven pel cap mil-i-una preguntes que campaven durant la nit sense resposta, flotant per l’habitació. Què havia de fer, l’endemà? Com solucionar aquells compromisos sense deixar de ser professional? Com s’ho prendrien els afectats? Aconseguiriem trobar alguna alternativa? Em duraria molt l’afonia? Fins i tot altres preguntes com: em creuran? Es pensaran que és una trola? Hauria de forçar la veu per no “deixar-los penjats”? Quin concepte en treuran de mi?...
Tinc la gran sort que no acostumo a emmalaltir, però aquest cop m’havia afectat a la veu, i com que aquest és el meu instrument, és el mitja pel qual m’expresso i puc comunicar, cantar, parlar. Si el tinc afectat, no puc exercir la meva professió, i és una baixa fortuïta —ara no us penseu que encetaré un vast discurs de queixa sobre les baixes al món dels autònoms, que vull ser positiu, amb aquest article. Convenia fer una reflexió valorant tots els pros i els contres i prendre una decisió. I la vaig prendre: era més que evident que la veu “havia de fer llit”, s’havia de cuidar. Em vaig prescriure descans per dissabte i diumenge.

Crec que no s’ha de forçar la màquina. Sempre corres el gran perill d’inutilitzar-la, si l’apures. Ho hem de saber explicar a clientela, i se n’han de fer càrrec. L’afectat ha de procurar ser clar, honest i, sobretot, ser professional tot facilitant la recerca a la clientela per a trobar alguna alternativa viable.

Tanmateix, sempre acabo elogiant el treball gremial que hem dut a terme els cantants i animadors i la bona entesa que existeix entre tots nosaltres. Quan algú rep algun cop, els demés el socorrem. I si algú celebra res, els demés compartim la festa.

NO SABEM EL QUÈ TENIM

2007-05-16T06:30:00.000+02:00

El proppassat mes de gener vaig ser a Nafarroa i a Euskadi per bolos. Tenia un dia lliure i havia trucat en Carles Belda per quedar a Zugarramurdi, el poble on viu, a dinar plegats i fer-la petar una bona estona. La trobada va ser molt més que agradable. Vam parlar de molts temes i, un d'ells, em va refermar les meves teories sobre el tret distintiu que és l'animació a casa nostra.

Sí, gent, sí; en Carles veu el nostre país i tot el que el conforma des de la distància, des de lluny. I és potser així com les coses es veuen més objectivament.
Fa molts anys que em dedico a aquest ofici tan particular. I fer pinya m'ha semblat sempre necessari, així com obrir mires a d'altres professionals, tant del país com de fora. Si bé a casa nostra hem anat trobant espais (fires, mercats, trobades, xarxes, rialles, rodes, AMAPEI, TTP...) hem trobat força dificultats a l'hora de trobar contactes fora dels Països Catalans. La nostra manera de fer animació no exixteix fora de les nostres fronteres, així de clar. Des de l'època d'en Xesco Boix, a qui no podem negar el mèrit de ser el pare de la criatura, hi ha hagut molta gent que ha anat forjant un estil peculiar de fer els espectacles d'animació. Avui dia, m'atreveixo a afirmar que aquesta disciplina és un gènere únic al món, un tret diferencial de la Cultura Catalana... un tresor... i no sabem el què tenim. No ho saben els Ajuntaments, no ho saben les associacions, no ho saben ni els esplais ni els agrupaments... ni nosaltres mateixos, professionals del ram, ho sabem!
Quan surto a fer bolos d'animació fora de Catalunya, la gent es sorprèn del que pot arribar a dinamitzar una sola persona, el que pot arribar a comunicar, de les propostes d'animació, de la capacitat d'alimentar el feed-back que tenim... i és que no estan gens acostumats a espectacles com els nostres. En canvi, a casa nostra se n'arriben a fer tants, i de nivells i qualitats tan dispars i diversos, que no hi donem el valor que tenen els que estan ben fets. En aquest petit país nostre potser encara fa falta que ens mirem les coses de la mainada amb criteri, però cal , i amb urgència, que valorem els nostres trets distintius d'identitat.

CANTADORS DE PARAULES

2007-05-07T09:51:00.000+02:00

Avui, 7 de maig de 2007, a les 21'40 (TV3) i també el 9 de maig a les 3'40 (TVCi), el Caçadors de paraules emeten el darrer capítol de la temporada, titulat Catalunya canta. Allí, en algun moment donat, m'han confirmat que m'hi podreu veure. Espero poder estar a l'alçada de les circumstàncies!

Si voleu veure l'episodi Catalunya canta, aquí us deixo un enllaç, un accés condicional...
Us haureu d'apuntar al TV3alacarta...

ENS TORNEN MÉS SEDENTARIS

2007-04-18T01:46:00.000+02:00

És exasperant, esgotador, dolorós. Tinc mal d'esquena, de cap, mal als ulls, als genolls, mal de braços i cames. Cada cop em passo més hores davant l'ordinador. I no us penseu que la culpa és d'aquest petit bloc... Vull culpar d'això aquesta nostra administració —i dic "nostra" perquè la paguem entre tots, no pas perquè me la senti meva— que cada dia ens demana més paperassa i ens obliga als professionals a estar hores i hores pendents de factures, minutes, llibres d'ingressos i despeses, ives, retencions d'ierrepeefa, declaracions trimestrals d'iva i d'ierrepeefa, anuals d'operacions majors de tres-mil i pocs euros, anuals de liquidacions d'ierrepeefes, certificats a clients i proveïdors, declaracions annuals de tot plegat, llibres de reclamacions, declaracions jurades d'us del català, targes de transport, iteves a l'eca corresponent... N'hi ha per llogar-hi cadires.

El fotut de la qüestió és que, si ets autònom, no pots estar fotut —barrufa, nano! En actiu, ja pagues un mínim de 238,79 eurets mensuals. Si tens la mala fortuna de tenir una baixa ja cal que sigui ben curta; si el que cobraràs serà irrisori, encara hauràs de pagar igualment "el mínim" a la seguretat social.

Allò paradoxal és que, si vols tenir temps per dedicar-te a la teva feina, has de contractar algú per a que et resolgui la paperassa burocràtica que, inevitablement, et demanen que generis. Inevitablement, llavors, generaràs mooooolta més paperassa. Un nou empleat també necessita emplenar nooooova paperassa.

I jo, que sempre m'he volgut dedicar a cantar i a explicar contes, estic descobrint la fervent devoció als números, al càlcul d'assentaments comptables... Sí, sí; m'ho vull prendre en positiu. Potser d'aquí en sortirà alguna cançó, o alguna dansa... —tot i que potser no tindré temps de cantar-la i ja no podré ballar-la, d'enquilosat que m'estic quedant!

Si més no, ara ja us diré que me'n vaig a descansar. Demà he d'enllestir i entregar les primeres declaracions trimestrals de l'any, són les dues de la matinada i estic fet un número!

CAÇADORS DE PARAULES

2007-04-11T12:30:00.000+02:00

Tot va començar amb una telefonada d'en Jordi Roura. M'avisava que em trucarien del programa Caçadors de paraules per a què resolgués al presentador — protagonista Roger de Gràcia un dubte-intuïció: "Tenen similituds les cançons infantils arreu del món?" La qüestió és que el programa toca el tema de si els catalans cantem o no cantem i tota la pesca (o desafinem), i com que alguna cosa o altre tinc de cantant, encara que sigui pels més baixets, hi puc dir la meva. Haig de reconèixer que, de bon principi, em va sorprendre gratament la professionalitat, la humanitat i la senzillesa de l'equip del programa. Amb en Joan Ribera —redactor de la sèrie— i el càmera, l'hem fet petar distesament. La gravació ha acabat fa una estona a la cuina de casa, envoltats de joguines dels fills, cadiretes de boga i el tricicle de la petita. M'han comentat que el capítol dedicat al cantar s'emetrà a principis de maig.

Val a dir que Caçadors de paraules és, avui dia, el meu programa de capçalera. Crec que no n'hi ha cap més a la graella de totes les teles que sigui capaç d'unificar els parlars —clara referència a en Joan Veny, col·laborador assidu del programa— de tots els Països Catalans —sí, sí; ho he escrit com sempre faig, malgrat les modes i les actualitats són capaces d'estroncar qualsevol tendència— sanament, amb molt bon rotllo i amb un llenguatge periodístic molt clar: posar-nos al damunt de la taula i amb safata la gran riquesa lingüística de casa nostra, però també la riquesa idiosincràtica, els trets propis, les maneres de fer, destapar el veritable seny i l'esbojarrada rauxa. És cert que és un programa mediàtic molt condicionat per l'horari d'emissió i la durada d'escassos 20 minuts. No es pot pas aprofundir molt, amb aquestes condicions, però sí que pot motivar, descobrir, pot ampliar horitzons localistes o centralistes, enriquir (no us perdeu el Blog —o Bloc), provocar, embadalir... Crec que ho fa. I que duri!

Fixeu-vos en aquest altre article de Blog enllaçat i en els comentaris que provoca...

JO HO CELEBRO... TAMBÉ TREBALLANT

2007-04-10T18:20:00.000+02:00

Fa uns dies tot el nostre col·lectiu d'animadors vam ser convidats a adherirnos a la celebració de la Festa de la Música que, com cada any, se celebra el 21 de juny a tot Europa. M'agrada moltíssim que existeixi una Festa de la Música, una mena de "Dia europeu de la Música", però en el nostre gremi d'animadors i gent del teatre infantil i familiar, acostumem a celebrar aquesta efemèride treballant. La coincidència amb el final de curs escolar d'infantils i primàries és més que evident. Enguany, però, sembla que tenim alguna opció de celebrar-ho d'alguna altra manera: el final de curs és el 20 de juny —tot i que no a totes les escoles, pel que anem sabent. Podrem adherir-nos a iniciatives majors? Si més no, jo ja m'hi he apuntat a la tarda, perquè al matí també ho celebro... treballant!

LA FLETXETA DE L'ORDINADOR

2007-04-04T17:38:00.000+02:00

Acabo de rebre un d'aquells correus que et fan riure per la innocència. Amb el text previ que diu: Com es mou la fletxeta del mouse. Qui no s'ha fet mai aquesta pregunta? i la inestimable ajut d'aquesta super-lupa, ho arribarem a descobrir. No deixeu de visitar aquest enllaç: www.1-click.jp No té desperdici! Veient aquest enllaç us adonareu que, veritablement, hi ha gent que no tenim feina!!!

QUAN EN VAIG FER QUARANTA...

2007-04-01T23:47:00.000+02:00

Heus aquí que, quan en vaig fer quaranta, un amic d'aquells de la broma em va fer arribar via mail una metamorfosi de la meva prematura vellesa. Com que la feta em va agradar d'allò més, li vaig assegurar que,tard o d'hora, la mostraria. Ha passat molt de temps, però finalment veu la llum pública. Aquí teniu, doncs, sempre segons en Jesús Manuel Martínez, una aproximació de la meva imatge corporal en arribar a la tercera edat. Si voleu veure el meu estat actual, haureu d'adreçar-vos inevitablement al meu espai web per veure la meva monada plastilínica.

UN ANIMADOR QUE S'ANIMA

2007-04-01T09:04:00.000+02:00

Doncs sí; m'he animat a penjar un blog. Ja fa temps que hi donava voltes i crec que puc dedicar-hi algunes estones. Idees, si més no, n'hi queda alguna, al meu magí. I, d'anècdotes, bé me'n passen. No em vull quedar només amb les que vaig escriure al Doble CD ELS HITS, AMB ETS I UTS (Discmedi DM997). De fet, les podreu llegir a la meva pàgina web. No us serà pas difícil de trobar, no? Mica en mica veurem tot plegat com progressa.